Fontajau: de ser Quim Nadal a convertir-nos en Carles Puigdemont
Fontajau és l’espai on els gironins deixem de ser gironins, on apartem la decència d’una ciutat episcopal per prendre l’adolescent perdut al carrers dels Torrats, on abandonem la mesura de la tribuna de Montilivi per abraçar el descontrol nocturn de les Fires. Així doncs, quan s’entra a Fontajau, el gironí de gest conservador i ànima anarquista renuncia a ser un espectador hieràtic per esdevenir protagonista directe d’una relat compartit i així, donar lloc a un caos anímic totalment antagònic a la nostra mesura emocional de petita i mitjana empresa. Conclusió: a Fontajau s’hi viu amb la desproporció camuflada darrere el gest nihilista de qui mira les novetats de la 22, fa el vermut a la plaça Independència tapiat sota un barret, o surt del Mercadal amb l’esguard greu de qui ha enterrat algun prohom de la ciutat, perquè en aquest pavelló deixem de ser Quim Nadal per convertir-nos en Carles Puigdemont.
Així doncs, per què el gironí es transforma amb el bàsquet? Molt senzill, és una tema d’història, de recuperar la nostra infància, de tancar els ulls i veure’t a Palau-Sacosta, de reviure l’adolescència agònica per no perdre l’ACB, i dels dies de glòria en què vam creure que podríem deixar de ser personatges secundaris preocupats a subsistir. El bàsquet ens arrela amb una identitat construïda de petits, en definitiva, és la continuïtat històrica amb els nostres relats personals i la conseqüent longevitat d’una passió que ens entronca amb qui érem quan encara no sabíem qui volíem ser.
Per això el bàsquet va dues passes per davant del futbol a nivell de trobar realment la bogeria col·lectiva que provoca la catarsi d’una afició concreta en pro d’un objectiu comú, i per aquest motiu a Fontajau hi trobem el gust d’apreciar l’instint de qui defensa allò seu amb la visceralitat de qui protegeix la família, mentre a Montilivi, ara mateix, hi ha el plaer de veure com s’està creant aquesta comunitat, com es construeix aquesta identitat a foc lent perquè quedi incrustada a l’ànima d’aquest gironí respectable capaç de defensar el seu equip com si tingués davant l’enemic napoleònic. Ens estem fent grans, i ser-ne testimonis és una autèntica meravella.