L’EDITORIAL
El somni trencat de la Penya
El sorteig va determinar que una final catalana era possible, en el retorn de la copa a Badalona 38 anys després, i també va resoldre que no hi hauria clàssic per decidir el títol, perquè el Barça i el Madrid s’haurien trobat a semifinals. Costava molt de preveure, però, que els dos equips que s’havien repartit el títol des del 2010 veurien barrat el pas a la final. El Barça, de seguida, amb una garrotada inesperada en els quarts de final contra l’Unicaja. El Madrid, que ja havia tingut suor freda en els quarts contra el València, va quedar amb un pam de nas també contra els malaguenys.
L’escenari, sense el Barça ni el Madrid en la final per primera vegada des del 2009, era cada cop més llaminer per a la Penya, que somiava a trencar el malefici de l’amfitrió. La gran segona part en els quarts de final contra el Baskonia convidaven a l’optimisme. La màgia de la copa anava impregnant l’Olímpic. Badalona hi creia. Fins que el Tenerife va trencar el somni. En una semifinal ajustadíssima, el Joventut va tenir-ho tot a favor quan faltaven 20 segons, amb una antiesportiva a Feliz amb el marcador equilibrat, però no va gestionar bé el final. Joel Parra, catapultat com a líder amb una actuació brillant que recordava la d’altres joves que han despuntat en la copa, es va endur un tap espectacular d’Abromaitis que va ensorrar els verd-i-negres. La fina línia entre l’èxit i la frustració.
El retorn de la copa a Badalona quedarà marcat per la disputa d’una final inèdita (Unicaja-Tenerife) i pel camí més curt de l’habitual del Barça i el Madrid, però també per la gran oportunitat perduda per la Penya de fer-la grossa.