Les directives tronades d’ahir i d’abans-d’ahir
El problema real del cas Negreira no és el recel estúpid de si el Barça comprava o no els àrbitres, i més quan la cantarella ve del primer club estat de la història; la desgràcia absoluta és la constatació de la naturalesa tronada dels directius d’ahir i d’abans-d’ahir, o sigui, la indignació ve de veure els teus colors rebregats enmig d’un còmic de Mortadel·lo o una pel·lícula de Torrente, o sigui, d’apreciar que la moral rònega la teníem a casa amb modus operandi molt convergents i nostrats: els amants de la formalitat que governen la masia com si fóssim jornalers analfabets.
A partir d’aquí Madrid pot cantar missa, i més quan els salms venen dels periodistes que tenen la llengua gastada de refregar-la per allà on trepitja el seu Kim Jong-un, ja sabem qui són i coneixem la seva excitació a l’hora de seguir personalismes dictatorials. No es tracta de Madrid, es tracta de nosaltres, de si una vegada més demostrem com a catalans que sí, que som capaços d’aixecar un país a pesar de la història, però, alhora, quedem com autèntics imbècils per aquesta capacitat d’emmerdar-nos amb els complexos propis. Molt Joan Gamper i etcètera, però aquí hem fet de Fèlix Millet.
A més, si ens posem ja catalanets del tot, citaré un exemple, però en tindríem molts més: jornada 25a de la lliga 2000/01, Rivaldo marca el 2-3 al Bernábeu al minut 90 i Losantos Omar l’anul·la sense motiu, fent que el Barça perdi el darrer tren per enganxar-se al liderat... Home, tenint en compte que per aquelles dates feia poc que el Barça pagava a Negreira mitjançant factures legalment establertes, s’ha de ser imbècil si desglaçaves pasta per assegurar certa neutralitat i et seguien donant pel sac sense vergonya.
En definitiva, ja us dic, el debat no està en la cantarella madrilenya de si el Barça empastifava àrbitres, perquè llavors perdrem de vista el vertader problema que ha tingut el club durant aquests anys: l’epidèmia d’unes directives de baix nivell que actuaven com a regidors d’urbanisme de la costa valenciana, mostrant que sí, que no es podia enganyar el soci sempre que fos per salvar el propi cul, el del seu antecessor, i el del seu predecessor. Que surtin tots a parlar ara, i no perquè Madrid necessiti saber res, sinó perquè nosaltres necessitem saber la veritat.