L’Espanyol té un problema i no és la classificació, sinó l’acceptació d’un tema tabú dins el periodisme esportiu a Catalunya: la submissió mediàtica contra aquells que quan canten “puta Barça” estan cantant “puta Catalunya”, o sigui, el grupuscle que tothom identifica en silenci per por de rebre represàlies, i just aquí convé recordar aquell setembre del 2008, amb Laporta fora de control a la llotja de Montjuïc, quan presenciava els Boixos Nois realitzant actes violents contra l’afició perica, girant-se vehement amb el famós “Jo no els deixo entrar”. Tots tenim porqueria a casa, el tema és si la volem escombrar o no.

Laporta va pagar un peatge personal per tothom conegut, però va aconseguir desterrar del Camp Nou els violents que feien xantatge a directives pretèrites en nom d’una suposada animació grupal del camp. A partir d’aquí, l’Espanyol no ho ha fet ni ho farà perquè com a entitat està renunciant a donar el pes del club als amics periquitos que tots tenim a l’entorn, gent arrelada generacionalment a l’entitat i amb qui cada dilluns es gaudeixen les clàssiques bromes sobre la posició en la classificació, les ombres pròpies de cada club, i el recurs d’anar a fets pretèrits per tocar la moral a l’oponent mentre fem el cafè. Aquests aficionats s’han queixat durant anys, i amb raó, de la supremacia fastigosa del Barça als mitjans, tractant l’Espanyol com si fos mediàticament invisible, i ara es troben que el club no fa res contra aquells que utilitzen el blanc-i-blau per atacar aspectes que ells representen, segurament perquè quan el cinquè club amb més temporades a primera cau a mans estrangeres per necessitats econòmiques, doncs el treball sociològic de la massa social passa a ser completament secundari.

A partir d’aquí, té lògica que el Girona hagi passat a ser un dels enemics predilectes, no només pel fet evident que molts dels aficionats gironins venen de l’òrbita culer, sinó perquè una majoria molt important de la massa social de Montilivi personifica a la perfecció l’insult el·líptic que hi ha darrere del “puta Barça”, mentre d’altra banda, tot s’ha de dir, des de Girona se simplifica la realitat i es veu aquesta part de la massa espanyolista com la representació de qui els voldrien silenciats i amb el cap a terra.

De totes maneres, el problema, ara mateix, no el té el Girona, sinó un Espanyol que està deixant que la seva imatge pública a Catalunya estigui virant cap a sectors que desgraciadament tots coneixem massa bé, i per tant, és fàcil pensar que els partits entre un i altre equip seran cada vegada més calents i desagradables. Temps al temps.