opinió
Això és Girona
No estic preparat per escriure aquest article. Les paraules, imperfectes, només espatllaran el que hem viscut i sentit els gironins. 25 d’abril de 2023, una nit per a la col·lecció de la nostra humil història. No sé què dir ni com. Necessito unes hores per saber que ha sigut real. Vull dormir, però driblo la son per cosir quatre idees a pesar del cansament que m’acompanya des que m’he llevat. Al migdia, capficat en mil cabòries, el negativisme ataca: per tancar-nos a l’àrea, no tenir la pilota, perdre i veure el brasiler creient-se el rei del mambo, em quedo a casa. La realitat, però, es desmarca per la banda. Aquesta nit vol ser gironina i immortal. El somni de la nit plujosa d’abril a Montilivi és tan certa que no ens importa mullar-nos en una nit inimaginable. Indescriptible. Única.
Montilivi bull d’alegria, fa l’onada i canta oé!, ooé!, ooooé! al minut setanta mentre els semifinalistes d’Europa ni l’oloren. L’afició es diverteix enfrontant-se sarcàsticament a un Vinicus que no coneixia Girona. Ara que ja saps com les gastem aquí, no et mereixes que maltracti més les paraules narrant els teus malabarismes provocadors vers un altre estadi que et poses en contra.
En el cel gironí, sorneguer de pluja intermitent en aquest vespre de bany al madridisme, esclata una palmera de foc artificial que tenyeix la realitat d’un vermell gojós. La màgia somriu a Montilivi: li hem clavat quatre gols al Madrid. Afònics de joia, ens resta l’última embranzida per alçar les bufandes a l’aire, pintar Montilivi de blanc-i-vermell, ovacionar l’equip com no s’ha vist mai i esculpir-ne l’epitafi del nou heroi: Taty Castellanos, un gironí més, el davanter enfonsat al Camp Nou que ha rebentat el Madrid.
La tarda és elèctrica, justa, precisa. Tot ha de sortir bé per arribar a temps a un estadi d’entortolligat accés. Dutxes ràpides de les petites, esquivant els carrers embotellats de cotxes i volar cap a Montilivi. Tot surt bé. Avui, fills meus, ens abraçarem quatre vegades com quatre gols de cinema. És miraculós que seiem a la nostra localitat abans de l’himne. Aquest any no es pot arribar tard a Montilivi, la simfonia de Míchel sona tan ondulada i dolça, madridistes, que només us heu de deixar transportar per la música i xalar perquè això és Girona.