Quan vàrem ser eterns a dins un vàter
El meu fill gran té dotze anys i podria mentir sobre la seva capacitat per tocar el violí d’esquenes mirant un quadre de Chagall, recitar Carner des del Montgrí, i la necessitat d’indagar sobre els lligams freudians a l’obra de Dalí, però no, simplement és un malalt de futbol amb l’agreujant que nosaltres a la seva edat ho abocàvem tot al programa Futbol Internacional del Joan Valls i ell té trenta mil documentals per viure sempre amb la pilota al cap. Futbol. Futbol. Futbol. Tot preparat per fer explotar un TOC adolescent d’arrel futbolística.
El tema és que familiarment hem entrat en bucle amb el Barça de Guardiola, ell, nascut setmanes abans de la final de Wembley del 2011 parla d’aquella època utilitzant el passat remot, com si no anés amb si mateix i estigués gaudint d’imatges alienes a la seva història. És una meravella veure com idealitza uns anys que realment foren ideals, uns dies en què vam ser conscients d’haver abraçat la felicitat completa quan aquesta se’ns va anar escapant a poc a poc.
Així doncs, perquè a casa quan ens obsessionem amb un tema ho fem de manera tribal amb un fort sentit de la caritat grupal, hem agafat el Quan vàrem ser eterns del Lu Martín i ens l’anem passant, alguns per recordar, altres per descobrir, i els més malalts, per indagar la forma de repetir la fórmula de la marmita màgica. El llibre serveix per tornar els dies de joventut en què el triomf era rutina, l’art una manera de viure, el gaudir el verb de les nostre vides, i nosaltres, com a parella, començàvem a construir aquesta família en la qual el Barça és un element identitari innegociable: No hi ha llibertat en aquest tema.
Per tant, amb el llibre del Lu Martín hem recordat qui érem abans de ser, i hem valorat haver estat testimonis directes d’aquell moment on la història et passa pel costat perquè puguis fotre la xapa a futures generacions sense cap mena de remordiment. I sí, quan cadascú acaba el llibre expliquem aquella trucada del 6 de maig del 2009 cap a quarts d’onze. Un servidor tenia una reunió de feina mentre la que llavors era la meva xicota mirava el Chelsea-Barça des de casa seva. Em va trucar i vaig donar l’excusa d’un tema greu a nivell familiar que havia d’atendre. Em vaig tancar al lavabo. No hi ha manera Frank, no tenim ocasions, queda un minut i podríem estar perdent 3- 0. Merda. Merda. Llavors va arribar el crit, li va caure el mòbil a terra i només sentia descontrol, jo cridant al vàter perquè no sabia si era un gol o havien entrat una colla d’albanokosovars a casa seva. Iniesta! Iniesta! Ho vaig entendre, vaig acabar la trucada i vaig tornar a la reunió amb el somriure de qui s’està aguantant un crit d’èxtasi. Aquest fou el nostre moment del Quan vàrem ser eterns, la història personal que s’amaga darrera el relat col·lectiu del llibre del Lu Martín i que el meu fill em demana, per favor, que no li expliqui més, i per això, el deixo escrit en un article a mode de venjança paterna.