Gironins, sabeu que sou feliços?
En els darrers estius de la meva joventut primerenca vam anar amb els amics a la festa major de Cotlliure i vam acabar la nit a la platja, abraçats a unes franceses vestides amb l’uniforme oficial de la USAP, mentre a dins de l’aigua una orquestra de músics despullats tapats pels seus instruments tocaven melodies tradicionals del territori. No ho sabíem però érem feliços, i amb el temps aquesta nit a braços de la Brigitte em va remetre a un conte d’en Pàmies en què la família passeja el cadàver d’un ésser estimat: vaig haver de morir per saber que m’estimaven, afirma el protagonista mort del relat. Conclusió: la felicitat, com el desig, se sol conèixer bé per la seva absència, quan la buidor t’envolta i de cop ets capaç d’explicar amb mots el que era difícil de definir.
Ho sabem tots, quan et trobes en el moment àlgid de la teva vida sols tenir dificultat per tenir-ne consciència perquè sol mancar perspectiva temporal i experiència vital. A partir d’aquí, ho sap la gent del Girona que és feliç? Tenim consciència real que gràcies a la feina ben feta s’han ajuntat les circumstàncies perfectes? Comencem a sumar: Valorar la segona experiència a primera perquè se sap el patiment d’un descens, la figura de l’entrenador més carismàtic de la seva història, una temporada de resultats i joc espectaculars, uns jugadors compromesos amb el projecte com si haguessin nascut al carrer Nou, i la presència d’un líder al vestidor a mode de primer gran heroi de la història moderna del club. Res falla, tot quadra, com els enamoraments universitaris en què tot és nou i hi ha una falsa sensació d’eternitat que minimitza els defectes, com aquelles nits d’estiu on la joventut s’allarga a Cotlliure sota els llençols de la Brigitte amb una melodia de fons de Thomas Dutronc. Girona, ara mateix, és descaradament feliç.
No vull fer de gironí esquerp, però hi haurà un dia que Míchel serà posat en dubte, es mirarà de reüll la plantilla, la gent es queixarà perquè com més es té, més es vol, i el patiment davant de dinàmiques negatives ens farà idealitzar aquests dies de vins i roses en què la comunió entre equip i afició és realment singular i digna d’enveja per qualsevol club. Estem de moda, ho sabem, i ho gaudim. Per això ara més que mai cada vegada que s’entra a Montilivi s’ha de ser conscient del regal que tenim, i d’aquesta manera ser capaços de parar el temps per veure la nostra felicitat sostinguda a la gespa de l’estadi, com aquell jove adolescent que mira la persona que té al costat i pensa que mai serà capaç d’estimar igual.