El problema de l’Espanyol: els fatxes sense collar
Catalunya és un país plural en el qual convivim sense problemes gent de tot tipus de pensament i acció, i a pesar de tenir divergències entre nosaltres a l’hora de parlar dels eixos socials o nacionals, portem prou bé el fet de ser un país petit i alhora cohabitar dins d’aquest número limitat de quilòmetres quadrats. Podríem parlar llavors dels defectes, que hi són i donaria per tesis doctorals, però just en el tema de saber conviure som prou exemplars.
Però dins d’aquest sistema de relacions socials, no hi entren ni han d’entrar-hi els inadaptats, els fatxes sense collar, els voltors de la Bonanova, els germans petits de l’atac de Blanquerna, els demana taxis, els que entenen l’insult i l’amenaça com l’única forma de relacionar-se amb els demés, els abraça pollastres, o el que seria el mateix, els que van saltar ahir a Cornellà a la caça del jugador del Barça com qui busca un trofeu per ensenyar la cigala davant dels col·legues metre parlen de les dones com tots sabem que parlen de les dones. Els coneixem perfectament, sabem qui són, i els podem definir com a escòria vinguin d’on vinguin perquè no aporten res de positiu ni neutre al seu voltant; al contrari, és una rèmora social que ens impedeix sovint avançar perquè al final, no ens enganyem, poden participar en un sistema democràtic que odien sense complexos.
A partir d’aquí, piulades com les de Gabriel Rufián en què parla d’ultres sense relacionar-los directament amb l’Espanyol no són res més que una mostra de l’error d’aquest club acollonit de portar la contrària als que han segrestat l’entitat de dalt a baix. Aquests anys de silenci institucional en els quals s’ha creat un ecosistema de pretesa neutralitat política perquè els fatxes se sentin a gust, ha acabat duent a una realitat objectiva: tens un grup no poc nombrós que es veu legitimitat per saltar al terreny de joc amb la finalitat de passar-se per la pedra els jugadors rivals. Mal anàlisi d’en Rufián.
Així doncs, el problema de l’Espanyol no és baixar a segona; els darrers descensos van ser efímers i no van suposar un trauma a llarg termini de la història de la entitat. El drama real és la falta d’identitat que els ha portat a blanquejar aquesta púrria que tenim deixada anar pel país, una púrria que, o comencem a assenyalar sense complexos, o se’ns menjaran vius. Perquè si salten a un camp per rebentar un jugador del Barça quan els veuen al món sencer, què no faran amb nosaltres a un carreró sense càmeres ni sortida. En definitiva, o l’Espanyol aparta aquesta gentussa d’una vegada, o a aquest club tindrà una progressiva desconstrucció social que serà pitjor que qualsevol descens de categoria.