En Guardiola m’ha donat el millor vòmit de la meva vida
Acaba el partit i el meu fill petit comença a plorar, pujo a dalt perquè identifico perfectament el to concret que hi ha darrere el plany. L’agafo i res, no hi soc a temps, vomitada descomunal a sobre meu, cara, cabells, roba, i calçotets del Barça. L’escalfor i aquella olor singular m’embolcalla però m’és absolutament igual, al contrari, em fa riure i tot. Res em torba després de la destrossa del City. Em sento quan tornava torrat a casa, els gossos dels veïns em lladraven i jo imitava els seus lladrucs a la cara. Quina importància té una passa de panxa després de veure el Madrid menjant-se l’herba a ritme d’Oasis? Hem de vomitar? Doncs vomitem tota la família amb alegria que el dia s’ho mereix. Embrutim llençols! Deixem el terra enganxat!
Demano comprensió. Soc boig però no m’he tornat més boig. Portàvem unes hores molt reprimides a nivell familiar i el vòmit d’en Mateu ha estat la metàfora d’aquest deixar anar algun pes que tens a dins. Marca el City l’1-0. Calma tensa. Això no vol dir res. Ja els coneixem. Els estan rebentant. I què? Des de quan estar rebentant el Madrid és un símptoma objectiu d’alguna cosa més enllà d’alimentar una desil·lusió? 2-0. Gran resultat per arribar al descans amb certa calma, de totes maneres, per primera vegada ho comencem a veure a prop, i ja sabeu que el bon culer quan més a prop ho veu, més s’angoixa, o sigui, el desastre absolut tranquil·litza el català estàndard i l’aproximació a la glòria el bloqueja. Som així i per això mai farem gaire res. Comença la segona part i tenim uns minuts que sembla que pot passar el de sempre i em veig obligat a fer quelcom indesitjable. Agafo un Calippo del congelador i surto al jardí a llepar-lo tot envoltat de cartells electorals. Merda. Merda. No estarem tranquils fins que arribem al minut 92 amb una diferència de més de dos gols. Entro. Surto. Respiro. Pateixo. Diazepam? Aguanta Frank, aguanta, i llavors el City fa el 3-0. Ara sí, ja ho tenim i qualsevol cosa que no sigui fer-ne més serà viscuda com una derrota. L’ànim es transforma en deixar anar un pes a dins difícil d’explicar a un psiquiatra. Els del Barça hem patit més que el City perquè estem més avesats als traumes, i en aquest moment d’anàlisi de la psique col·lectiva arriba el 4-0 i llavors fem quelcom tan clàssic com riure. Hem passat de l’angoixa absoluta a la festa radical en pocs minuts, i aquí és quan ha començat a plorar el meu fill i el vòmit m’ha caigut a sobre com les paperines d’una festa de major, com l’aigua de pluja després de molts dies de sequera, com una dutxa d’aigua freda un migdia d’agost, com la certesa que estem vius i que en Guardiola, una vegada més, ens ha ajudat a ser més feliços fins a donar-me el millor vòmit de la meva vida.