L’EDITORIAL
El Camp Nou, evocació i repte
En poques hores de diferència, el Barça té programades una gran festa de comiat del Camp Nou, coincidint amb l’últim partit de lliga com a local, i un acte institucional d’inici de les obres de l’estadi. Dues cites que relliguen el passat i el futur d’un escenari que significa molt més que un camp de futbol. “El Camp Nou és la vida d’un culer”, resumia a aquest diari Joan Laporta, en una entrevista feta des del seu seient de lateral, on reconeix que gaudeix molt més, alliberat, que a la llotja. Tots els barcelonistes tenen històries per explicar del Camp Nou. Els que no es perdien cap partit, els que aspiraven a anar-hi un cop l’any i els que somiaven a trepitjar-ho tan sols una vegada. Els de Barcelona i els de qualsevol racó. La primera vegada, les nits màgiques, els festivals, els escàndols. Les relacions de família, les dels veïns del seient, les marques del pas del temps. Records forjats per actuacions de futbolistes que són llegenda o per experiències més íntimes de les persones que n’han gaudit des de la graderia.
El Camp Nou ha viscut diverses reformes des de la seva inauguració, el 24 de setembre del 1957. L’ampliació del 1982 amb la tercera graderia, o la conversió de les localitats a peu dret en seients, la rebaixa del terreny de joc i la desaparició del fossat. Però cap remodelació anterior té la magnitud de l’actual. El Camp Nou no desapareix, però sí tal com l’ha vist, viscut i somiat fins ara durant 66 anys el barcelonisme. El Barça comença un dels reptes de més transcendència de la seva història. S’instal·larà de manera provisional a l’estadi Olímpic Lluís Companys, amb l’esperança de poder tornar al nou Camp Nou tal com li assegura la constructora Limak el novembre del 2024. Un any i mig llarg –si no hi ha més contratemps–, d’espera i de buit per tot el que ha significat el Camp Nou, el temple del barcelonisme ara de potes enlaire.