La millor notícia futbolística d’aquest mercat és el no retorn de Messi i la possibilitat de seguir creant noves jerarquies dins el vestidor i, d’aquesta manera, defugir la clàssica temptació de continuar lligats a un passat idíl·lic que exerceix de rèmora futura. No volíem el Messi d’ara, volíem el Messi de quan érem feliços tot acaronant l’ombra de l’eternitat, i clarament, més enllà d’haver nodrit una melangia agradable, el dubte de si el millor jugador de la història del futbol s’hagués adaptat a un rol diferent no mereixia assumir el risc: Messi no havia de tornar perquè no volíem que tornés Messi, volíem tornar nosaltres al 2009.

De totes maneres, més enllà del terreny futbolístic, si ens basem en el trauma emocional de certa part del barcelonisme, en tindria prou citant la pregunta de la Montserrat Dameson a Twitter “Quantes vegades us ha de deixar Leo Messi perquè entengueu que no us estima tant com l’estimeu?”. Aquí la Dameson té raó perquè Messi ha parlat del seu no retorn del Barça amb el to el·líptic de qui es creu que no deu res a ningú, per no citar també la supèrbia d’un entorn que muny la vaca per acumular sobre la riquesa acumulada. Parlem clar, no hi ha gaires diferències entre els pares de Messi i Neymar: tots dos actuen com si els seus fills fossin els salvadors d’un món que no els mereix, i Messi, com Neymar, utilitzen els papes perquè diguin el que ells no poden dir en públic. Un clàssic de l’adolescent mimat.

A partir d’aquí, li farem el millor homenatge de la història del club i ja tardem a posar el seu nom a un edifici emblemàtic del patrimoni hipotecat del Barça, però aquest parlar de la seva estada a París com si hagués estat forçat a la penúria d’un exili polític, aquest citar la vida infame en un hotel de luxe com si estigués deambulant per pensions immundes, i aquest rancor per l’error evident de Laporta fa dos anys com si ell no hagués tingut res a veure amb un vestidor que va fer aigua per tots costats, home, no ho sé, a mi no m’agrada que em tractin d’idiota, ni la meva mare, que me l’estimo molt, ni el jugador que més feliç m’ha fet a la vida. En definitiva, estimat i mai prou venerat Leo: tu a Miami i jo a Girona.