Xavi no és Guardiola
Els catalans tenim la tendència de perseguir el passat d’esquenes al futur, no ens culpo, segurament necessitem mirar enrere per saber com caminar cap endavant, i en aquest exercici de llegir les pròpies petjades per vestir un nou camí, ens preocupem més de somiar o de recordar que no pas de gaudir d’un present que el solem viure com insuficient. En fi, som un drama de país encallat en el romanticisme de foc de camp de les cançons de Txarango, que estan molt bé per intentar vestir un primer amor amb paraules senzilles i tendres, però poc serveixen quan la vida es posa seriosa.
Per això segurament seguim emocionalment encallats amb Guardiola, i cada èxit seu el celebrem amb la melangia d’allò que no tindrem mai més. Prou. Adorem Guardiola però amb la tornada de Laporta tampoc ha fet cap gest per arremangar-se a l’hora de treure el club de la ruïna absoluta. És un retret? Evidentment que no, és un fet objectiu que ens ha de servir per viure els seus triomfs amb complicitat fraternal però no amb el gest compungit de qui segueix somiant amb un amor perdut: Guardiola és el millor entrenador del món, que la temporada vinent doblarà a la banqueta del City els anys que va estar a can Barça. Res més a dir.
A partir d’aquí, Xavi no és Guardiola i és demagògic utilitzar la genialitat única de qui ha dit que no tornarà a entrenar el Barça per malmetre la construcció com a entrenador de qui va venir a prendre la banqueta del club en el pitjor moment de la seva història moderna. Xavi es va construint com a tècnic a mesura que el club es va aixecant, i és que en Xavi d’aquesta temporada era millor que el de l’anterior i serà pitjor que el de la següent, i també és en aquest madurar com a tècnic que anirem veient la grandesa d’un mite que ha tornat a lligar el nom del Barça amb el de la victòria: no és el millor entrenador del món, però és el millor entrenador per al Barça actual.
En definitiva, Xavi no és Guardiola perquè han tingut sempre un ritme diferent, Guardiola com a jugador va tocar la glòria i la jerarquia absoluta poc després de debutar, mentre que Xavi va necessitar anys per establir el record col·lectiu de millor migcampista de la història del Barça, o sigui, Guardiola ha estat sempre de cocció ràpida mentre que Xavi ha estat de cocció lenta, han ocupat espais semblants al camp però han tingut ritmes vitals dispars, i ara més que mai hem d’entendre que comparar Xavi amb Guardiola és una manera de disparar contra l’entrenador que necessita el Barça per seguir guanyant.