opinió
Orgullosos de no ser del Girona durant molts anys
Cauen quatre gotes mal comptades. S’agraeixen. Refresquen la xafogor de l’ambient, que va amarant la roba de suor pudorosa. De cop, plou a bots i barrals. Amb ràbia. Amb rebel·lia. Tant, que no ens atrevim a desafiar la tromba d’aigua per anar a dinar. Esperem, pacients, dins l’edifici, mentre l’estómac remuga.
Els canvis sobtats de temps signifiquen que la mainada s’avesi a les bogeries de quedar xops com ànecs. I feliços. Avui acaben el curs i, és clar, l’exaltació és desmesurada. Criden, canten, xisclen. De lluny, s’escolta a la perfecció els càntics d’un grup de nens. No canten reggaeton ni l’últim hit de Shakira atiant ràbia. Tampoc és la tornada del Barça, tan gironina abans. Sí, no ens farem els puritans i direm que Girona sempre ha sigut del Girona. Abans, el tot el camp és un clam era el més cantat. Ara, els vailets canten una altra cosa. Els surt de l’ànima:
“Giroooonaaaaaaaaaa!
Cantemm toootsss juuuntsssss!
Lolololololo!”
Allargassen les síl·labes. Bramen. Pugen els decibels, alcen les mans a l’aire, com si estiguessin a Montilivi exultants amb la golejada contra el Madrid. Aquest és el gran èxit social que ha anat cuinant a foc lent el club. Era un repte gegant per al Girona. Ens ha fet millors i ens ha permès seguir lluitant fins al final després de cada patacada. Ara els nens gironins són només del Girona. El que hauria d’haver sigut des de sempre, però la vida ens ho ha regalat ara. I orgullosos, nosaltres, perquè així ho valorem exquisidament. La premonició il·lusa de l’himne avui ja és una certesa: “Mira al teu costat, ara ja som dos, millor si som molts més.”
De cop, la pluja es cansa de mullar i surt el sol, radiant, perforant els núvols blancs. Il·lumina el verd de les fulles, groguejant-les. És bell i joliu de veure, el paisatge, eixugant-se de l’aigua. Ara i aquí, des dels quatre rius a sota el cel, des del mar fins a ponent o des del nostre estimat Montilivi. S’escolta una melodia, de lluny, amb veu infantil, que es va esmorteint. “Giroonaaa… lololo… lolololololo… Giroonaaa!” La cançó que cantaven els nois no s’atura. És l’èxit més colossal del club. El temps vola i ha plogut força des de la derrota a Pamplona. Temps per reflexionar en els silencis, que ens ha de fer estar orgullosos de no ser del Girona durant molts anys perquè ara estem “units, germans i amics, pintats de vermell i blanc, cantant i cridant ben fort, endavant!” Avui, no ens cal témer per res perquè tenim el tresor d’una generació de vailets que des de sempre duen el Girona a les venes.