L’àngel caigut
Mentre observem l’enderroc del Camp Nou, molts recordem el nostre bateig en unes grades que ja no seran mai les mateixes. El 6 de novembre del 1982 m’hi vaig plantar per primer cop. Era un marrec i havia visitat també la Sagrada Família i vaig quedar molt més impressionant per l’obra de Francesc Mitjans que per la de Gaudí. Ja em podeu acusar de sacrilegi. El viatge al temple blaugrana el dec a la generositat de la penya de Santa Coloma de Farners, irreductible fins i tot en anys de sequera com aquells.
L’experiència va ser religiosa, si se’m permet el tòpic, per molts i diversos motius. Va definir alguns aspectes de mi mateix que només vaig comprendre molts anys després. Era un Barça-Salamanca. Un partit de poca volada, si voleu. Ara bé, al camp hi havia un cert Diego Armando Maradona, que per a mi representava llavors el mateix que per al noi lliurat a la causa maradoniana en el conegut i fabulós film de Paolo Sorrentino, È stata la mano di Dio. Cada vegada que tocava la pilota, hi havia un petit oh d’admiració a la grada. Ara bé, el partit avançava cap al minut 30 amb 0-0 en el marcador. D’Alessandro, futur entrenador del Figueres, era el porter del Salamanca. Era el jugador més famós, sobretot perquè ja llavors jugava sense un ronyó i els mitjans se’n feien creus. Ja amb 0-0, un dels penyistes em va haver de tranquil·litzar perquè em veia neguitós. “Tranquil, que marquem segur.” Dit i fet, jugada col·lectiva i gol de Víctor. Al final va ser 3-0, però, segons l’inexistent VAR, potser hauria estat un empat. L’endemà l’Sport titulava a portada Tres goles de mentirijllas, donant a entendre que o bé eren en fora de joc o que havien arribat més per mèrit dels defenses castellans que no pas pels jugadors del Barça.
Tot i la presència de Schuster i, sobretot, del killer Quini (autor del tercer gol), em vaig fixar sobretot en Maradona, també per una raó existencial. No va ser l’únic enviat de Déu aquell cap de setmana al Camp Nou. Sobre la gespa, fora de la línia de banda, ja hi havia preparada una carretada d’aparells que servirien per muntar l’endemà un escenari grandiós, potser el més aparatós que s’ha vist mai al Camp Nou. No era per als Rolling Stones, coneguts també com “les satàniques majestats”, sinó per a la seva antítesi a la Terra, Joan Pau II. Hi van anar més de 100.000 persones, entre les quals, la meva germana, que no recorda ni una frase d’aquell dia que –ja ho puc confirmar– la convertís en una persona encaminada cap al catolicisme d’arrel practicant.
Ara bé, Déu ens va condemnar a molts per haver pregat per Maradona i no pel seu enviat oficial entre nosaltres. Quan el Barça ho tenia bé en la lluita per la lliga aquella temporada, l’argentí es va posar malalt –oficialment, per hepatitis– durant tres mesos i l’Athletic d’un joveníssim Clemente (32 anys) ho va aprofitar per aconseguir el títol. I per si no ens havien castigat prou, la temporada vinent va arribar la terrorífica entrada d’Andoni Goikoetxea a l’argentí, que va quedar un altre cop fora de combat. Allò va fer mal, perquè tots teníem present la memorable exhibició en la pretemporada del nostre 10 en la copa de la lliga al Bernabéu.
Al final, Núñez, un home d’ordre, va considerar que Maradona era realment un àngel caigut capaç de fer grans prodigis, però incontrolable, i el va desterrar. Per bé o per mal? Pregunteu-ho a Sorrentino.