La globalització informativa és exagerada i rebem com si res notícies de l’altra punta del món a través de diferents plataformes, però, almenys en l’inabraçable terreny esportiu, encara hi ha forats negres. El beisbol, per exemple. Dimarts de la setmana passada, un jugador de la lliga nord-americana (MLB) –Shohei Ohtani (Oshu, El Japó, 1994) –va fer una actuació estratosfèrica. Amb 1m90 i 105 quilos, el pitcher de Los Angeles Angels va eliminar deu batedors en un mateix partit i quan va agafar el bat va signar dos home-runs, una actuació global que feia 60 anys que no es veia. O sigui, va enviar la bola fora de límits. Aquella imatge en què un espectador amb una refresc de cola de litre i mig i crispetes XL intenta caçar la pilota sense prendre-hi mal. Per entendre’ns, és com si Messi fes quatre gols i en la tanda de penals n’aturés uns quants. Els canals de televisió explotarien. Ohtani, ídol al Japó, la campiona del món, i als EUA, és el gran actiu mediàtic de l’MLB per reactivar aquest esport, que per molt que surti en les pel·lícules ianquis de manera tan recurrent com el gall d’indi del Dia d’Acció de Gràcies, ha perdut pistonada respecte del basquet i el futbol americà. El fanatisme per Ohtani arriba al límit que els seguidors tenen l’opció de pagar una càmera individualitzada per seguir els seus moviments i ganyotes en els partits. No podria creuar els passos de vianants de Shibuya sense provocar problemes d’ordre públic i al bar del costat de casa, si hi anés a fer un menú del dia, dirien simplement que no recordaven un asiàtic tan alt.