El repte de Laura Antoja
En la seva etapa de formació al Mataró és evident que destacava com a jugadora, però segurament no tothom hauria apostat que acabaria sent professional. Laura Antoja ha estat una de les jugadores referents del bàsquet català i també estatal sense encaixar en el perfil típic i tòpic. El talent, la intel·ligència i el treball constant suplien les deficiències, principalment la de l’alçada (166 centímetres), que, tot i jugar de base, en la seva època ja era un hàndicap important. Va tenir rols destacats en els equips en què va jugar i va voltar força –Universitari, Hospitalet, Sedis, Hondarribia, Rivas, Saragossa, Perfumerías i Uni–, sempre fent carrera a la Lliga Femenina. Una supercopa d’Europa, dues lligues, una copa, dues supercopes estatals i una lliga catalana avalen la seva trajectòria. Com a jugadora ja demostrava que entenia el bàsquet en la seva globalitat, més enllà de la seva posició al camp. Jugava però principalment feia jugar les seves companyes. Dirigia i liderava, que no són conceptes exactament iguals. I tàcticament era una extensió de l’entrenador a la pista. Per tant, així, si com a jugadora no tothom hi apostava en els seus inicis, la seva projecció dirigint a la banqueta s’intuïa molt més nítidament.
La seva segona etapa en el món del bàsquet, però, es va centrar inicialment en la fisioteràpia. Va exercir professionalment com a fisioterapeuta precisament a l’Uni i també en equips de formació de la federació espanyola. Durant un temps va desaparèixer de la primera línia i el 2020 l’Uni la va recuperar, ara ja sí com a entrenadora ajudant. Ningú amagava, però, que tard o d’hora acabaria fent el pas. Era una inversió a mitjà termini. Va anar sumant experiència, no tan sols al club sinó també amb iniciatives com la de formar part del cos tècnic de la selecció masculina d’Angola. Ha anat fent pòsit, sense pressa però sense pausa. I finalment l’oportunitat ha arribat. Laura Antoja agafa el timó de l’Spar aquesta temporada que ve.
Són ben poques les dones que dirigeixen equips professionals de bàsquet femení. Per ara, dues incansables i referents, com són Azu Muguruza (IDK) i Made Urieta (Araski), que la temporada passada van estar acompanyades per Anna Montañana (Gernika) –curiosament, els tres equips bascos de la competició– i, més tard, s’hi va afegir Raquel Álvarez, que va agafar les regnes del descendit Clarinos Tenerife quan ja s’havia iniciat la competició. Poc més. La resta, una majoria absoluta de testosterona. I no serà per falta de vocació ni de planter. Especialment a Catalunya. Però encara continua sent molt complicat acabar de fer el pas a la professionalitat. Com ho ha estat –i encara ho és– poder viure de ser jugadora o àrbitra. Dos camps en què anem tres passos més avançats, però per aconseguir la quadratura del cercle s’hi hauria d’incloure la part de l’staff tècnic.
Antoja, doncs, se suma a aquest grup de pioneres i ho fa assumint un repte majúscul. Dirigir un dels equips referents de la lliga estatal i en un moment precisament complicat, després d’una temporada passada que es va tancar amb molts dubtes i amb les decepcions de no arribar a la final de la lliga i perdre el bitllet per a l’Eurolliga. L’equip tindrà cara nova al capdavant i molts canvis de fitxes. S’enceta una nova etapa. Volen fer apostes?