Fent un recompte exprés dec sumar prop de 10.000 hores de classe a secundària, i us explicaré un secret sorprenent: no és costum acabar una sessió amb els alumnes homenatjant amb aplaudiments una exposició sobre el simbolisme de Terra baixa. No em passa, i mira que algunes vegades tinc la convicció d’haver emulat Robin Williams amb els seus amics dels poetes morts, però res, recollim ràpid que és hora d’esmorzar i hi ha gana.

Segurament aquest reconeixement elemental és la necessària rutina amb la qual vivim les nostres vides laborals, complir es dona per suposat i si excel·leixes reps felicitacions equilibrades sabent que l’ahir té un valor relatiu i se’t jutja per l’avui i el demà. Tot plegat és un tema de precís equilibri entre la obligació i com es genera l’expectativa de la mateixa. Fàcil d’entendre.

Per això em sobta la inquietud recurrent de Xavi per fer-se valer, o sigui, de ser el primer a reivindicar amb certa amargor uns resultats objectivament bons en uns anys enrevessats pel club. No em quadra i realment es pot fer carregós tenir un entrenador amb el discurs repetitiu a l’hora d’exigir una valoració pública de la seva feina. A més, descol·loca que l’advocació de si mateix sigui tan explícita, deixant flotar uns complexos originats per comparar-se amb tots sabem qui: Xavi es debilita amb l’esforç d’enfortir-se davant de qui no l’adula.

A partir d’aquí cal objectivar la seva labor a la banqueta per valorar si és comprensible aquest anhel de sentir-se ovacionat per la seva classe de Terra baixa: va arribar a mitja temporada quan no quedaven ni les ruïnes per morir estirat (una dada a recordar per totes les vídues que té Guardiola a la premsa catalana), ha convençut jugadors de primer nivell perquè arribin amb la finalitat de generar dinàmiques guanyadores, té l’assignatura pendent de competir a Europa però ha provocat que el Madrid vegi de nou el Barça com el rival a batre, ha aconseguit una lliga meritòria amb fermesa de campió, fa d’entrenador, portaveu i gairebé secretari tècnic, i el més important, ha recuperat l’autoestima de l’entorn edificant un equip des de la solidesa defensiva per construir la resta. Per estar-ne orgullós. Tots hauríem firmat aquest llegat quan va arribar al novembre substituint el rancor de Koeman, que, curiosament, també tenia traumes soterrats amb la pretesa absència de gratitud: el clàssic problema d’autoestima de qui creiem que tenia autoestima sobrada.

Així doncs, és justificable aquesta cursa sense fi cap al reconeixement aliè? El fet objectiu és l’embolic mediàtic de tenir un entrenador acomplexat, com si anés perseguint la figura de qui no podrà vèncer perquè els contextos singulars a l’hora de prendre la banqueta son oposats: Xavi no està ara mateix a un club estat que li dona tot els diners dels Emirats per tal de fer un equip campió.

En definitiva, en Xavi faria bé de pedalar sense esguardar de reüll aquesta gratitud externa, i en aquest camí d’alliberar-se de l’opinió forana per reforçar la feina feta, podria instruir-se de la línia del Laporta més desencadenat a l’hora de trepitjar fort tot ignorant les veus crítiques, arribant a un extrem de satisfacció de qui es veu capaç de fer conya sobre el seu físic mentre obre camí a tothom qui no pensa com ell: Laporta s’excedeix, està clar, però Xavi l’hauria d’imitar per deixar de viure amb l’angoixa de si l’aplaudeixen o no quan acaba d’explicar Terra baixa. Tot serem més feliços, i sobretot, ell gaudirà de ser l’entrenador que el Barça necessita.