Doneu exemple!
El meu fill devia tenir 4 o 5 anys, no més. En saltar al camp de futbol per disputar un partit entre escoletes, va enlairar un braç i amb el dit índex va assenyalar el cel, fixant-hi la mirada. Una mare de l’equip em va preguntar: “Que se us ha mort algú?” Doncs mira, per sort, no. El que feia el meu fill era tan senzill com imitar sense obviar ni un sol detall algun futbolista professional que, amb aquest gest, volia tenia un record cap a alguna persona traspassada. Mai ens va preguntar què significava aquell ritual. El va reproduir i avall. Mimar els seus ídols, o almenys intentar-ho, és una pràctica habitual entre la canalla. Amb un problema sobreafegit: sovint reprodueixen situacions que fan passar vergonya aliena. En un altre partit (parlo del meu fill perquè és l’exemple que em queda més proper, però n’he vist de tots colors) vaig observar, amb la cara descomposta, com escopia a la gespa, enmig d’un partit. El meu crit es devia sentir a Tegucigalpa, i em poden creure si els dic que soc una mare de les que passen desapercebudes a la graderia. En acabar l’enfrontament, vaig cridar el meu fill i el seu entrenador i vaig deixar clar que, si es repetia l’escena, veurien una mare saltant al camp i retirant un jugador, ipso facto, del terreny de joc.
Què vull dir amb tot això? Doncs que els infants copien aquells que idolatren, i per tant em costa assimilar que moltes estrelles siguin incapaces de tenir present la saga d’imitadors que van deixant al darrere. Entenc que d’on no n’hi ha no en raja, però potser en el seus contractes astronòmics també s’hauria d’incorporar la clàusula de l’exemplaritat. Donin un cop d’ull als camps, un cap de setmana qualsevol, i calculin quants maleïts siusssss senten coincidint amb la celebració d’un gol. Perquè les criatures, com a tals, no beuen dels jugadors i jugadores que són un bon model, sinó que més aviat tenen tendència a absorbir els comportaments abominables (déu-n’hi-do com contribueixen les xarxes que així sigui). Perquè algú em pot explicar, per exemple, per què el futbol és l’únic esport on els jugadors –ara sí que parlo només en masculí– tenen la necessitat imperiosa de desfer-se d’un mar de baves? Hi ha algun estudi que indiqui que tocar la pilota amb el peu, i no amb la mà, genera més centilitres de saliva de l’habitual, fins al punt que l’organisme no té la capacitat d’empassar-la? En la forma de dirigir-se als àrbitres també hi trobaríem uns quants exemples que mereixen la censura més radical. Jo entenc que en un moment donat tothom pot perdre una mica els nervis, però l’arrogància i desvergonyiment emprats per alguns, sobretot els que se senten impunes, mereixen almenys que se’ls enviï una bona temporada a la graderia.
Ser una estrella esportiva comporta fer molt bé la feina per la qual cobres, sigui en la disciplina que sigui, però hauria d’anar lligat a un model de comportament. Tinc gravat el dia que Griezmann, quan encara era jugador de la Reial Societat i ja despuntava, va disputar amb el seu equip un amistós a Azpeitia. A la sortida, desenes de nens l’esperaven per fotografiar-se amb el seu ídol o aconseguir un autògraf. Però el francès va decidir que aquell dia no tocava i va sortir del vestuari cames ajudeu-me, direcció a l’autocar. Allà va esperar el seus companys, que atenien els desitjos dels petits seguidors. Qualsevol professional de l’esport hauria de seguir fil per randa un codi de conducta ètic, perquè no s’hi val a prescindir-ne i després netejar consciències despertant-se un dia i creant una fundació contra el racisme o l’LGTBIfòbia.