La veritat sobre el Barça i Mbappé
Un dels vicis de la meva joventut hedonista de llegir Brecht mentre gaudia de terrasses selectes de la Costa Brava, era demanar el Mercedes al pare d’un amic per visitar masies de luxe de l’Empordà amb el posat de comprador potencial: la gran farsa d’aquells anys on tampoc era guapo però podia semblar prou atractiu per enganyar immobiliàries de luxe.
Sempre arribàvem amb un somrís escanyat, amb la vaga prudència de qui tampoc té interès a donar conversa a un majordom de la casa pairal, i durant la visita, plantejàvem les impossibles reformes finançades gràcies empreses fictícies mentre realitzàvem un estudi detallat de la geografia de la zona. Semblàvem creïbles perquè coneixíem a la perfecció el gest sobrat del convergent convençut que el país li pertany per haver nascut en una família de mil-i-un cognoms catalans.
Al final ens acomiadàvem amb el dubte de si volíem invertir a la nostra terra o ens decidíem més en la compra de castells a la Dordogne per allò de tenir el gust de canviar el context en època de vacances. Evidentment, no hi havia més trucades, i si per accident es produïen, deixàvem el telèfon en un racó de la taula amb un “ja el trucaré” per no quedar malament davant d’una desconeguda amant del primer disc de Manel.
Per això, m’ha commogut profundament el gest del Barça per visitar la situació de l’Mbappé com ho feu l’estiu passat amb Haaland, passejant per l’esdevenir del jugador amb el gest falsari de qui vol barallar-se amb una elit econòmica que salpa amb les embarcacions que ell mai tindrà. En definitiva, m’ha emocionat perquè conec aquest lluita amb el propi complex de pobresa de qui fa veure que pot comprar productes de luxe i, quan s’ha acabat la reunió de la bufonada, va al supermercat a comprar iogurts de marca blanca perquè així es pot permetre barrejar-los amb la melmelada de pruna feta, precisament, als jardins d’aquesta masia que mai compraràs. Ànims, Barça.