Com un autèntic pocavergonya
Em sembla absolutament demencial el comportament que ha tingut aquesta setmana Martin Braithwaite. Negar-se a jugar l’amistós de diumenge contra el Cadis i abandonar la concentració sense permís del club, per tornar amb la cua entre cames dos dies després, no té cap justificació possible. Que un futbolista que fins fa poc més d’un any lluitava per guanyar títols amb el Barça –jugant poc o res, això sí– no vulgui jugar a 2a divisió A, també pensant que l’estiu que ve hi ha Eurocopa, es pot arribar a entendre. Com també que se li faci difícil assumir una rebaixa del 50 per cent del seu sou per culpa del descens, tot i ser-ne un responsable com tots, haver signat aquesta clàusula al contracte i que li surtin els diners per les orelles pels seus negocis fora del futbol. Però les formes que ha volgut utilitzar el danès per forçar la seva sortida demostren molt poca professionalitat. I, el que em sembla encara més greu, deixen per terra la seva coherència. Perquè que ningú oblidi que el bo de Martin va fer suar sang al Barça quan el club volia forçar la seva sortida i quan li va proposar una rebaixa salarial. En aquell moment el seu contracte passava per davant de tot i va mobilitzar tot el seu entorn clamant la injustícia que vivia. Ara, en canvi, a Braithwaite li rellisca el contracte signat. Com han canviat els seus valors en un any. Egocentrisme pur. A veure qui el vol al seu vestidor. I si algú el vol, que el fitxi, menys el Girona, si us plau.