Després de divuit enfron­ta­ments direc­tes en què el Barça havia pas­sat una vegada i una altra per sobre del Madrid, ningú podia pre­veure el que va pas­sar diu­menge. Veure com es tren­cava la ratxa, amb un 1-3 i a l’estadi olímpic Lluís Com­panys, fa mal al bar­ce­lo­nisme. Com­ple­ta­ment lògic. I encara més amb el punt de ràbia que fa l’errada gro­tesca de la col·legi­ada i l’assis­tent per anul·lar un gol que ho hau­ria pogut cap­gi­rar tot. Però ja està, la vida, o en aquest cas la tem­po­rada, con­ti­nua. I no cal que el Barça fur­gui en la seva pròpia ferida. Es va per­dre un par­tit i prou, i en un mes que ha estat d’allò més exi­gent. I que ningú oblidi que, de tots els par­tits com­pli­cats del mes, aquest és el que es podia per­dre. És evi­dent que no es va jugar bé, i això també genera cert neguit, però és que pot­ser tam­poc era nor­mal que l’equip fun­cionés com una màquina sense errors. De dies dolents en té tot­hom, i el que importa és que no vin­guin en el pit­jor moment. Ahir, les de Pere Romeu van sege­llar la clas­si­fi­cació per a les semi­fi­nals i estan pre­pa­ra­des per tor­nar a demos­trar que són les rei­nes del fut­bol euro­peu. Podran gua­nyar la Cham­pi­ons o no, però con­ti­nuen estan un esglaó per sobre la resta, amb permís del Lió. I sí, algun dia pas­sarà que tenir la panxa plena de tants títols començarà a pas­sar fac­tura, però el moment no és ara. O si més no, no pel fet d’haver per­dut un par­tit de lliga con­tra un Madrid que l’Arse­nal ja s’ha encar­re­gat de bai­xar del núvol.