El 24 de juny del 1925, l’endemà de reunir-se a Madrid amb el dictador, Miguel Primo de Rivera, el governador civil de Barcelona, Joaquim Milans del Bosch, va fer públic un comunicat en el que s’informava de la sanció al FC Barcelona arran de la “xiuxiuejada” a l’himne espanyol que s’havia produït durant el partit d’homenatge a l’Orfeó Català. En l’expedient es donava per demostrat que “van ser molt pocs els espectadors que van escoltar (l’himne espanyol) amb el respecte degut”. I afegia que es tractava d’un “acte d’inqualificable desafecte a la pàtria, amb l’agreujant que s’ha produït al davant d’estrangers”.

El document també incorporava una diagnosi que anava molt més enllà de l’episodi del 14 de juny: “Existeix en aquesta societat la tendència esmentada, que s’ha accentuat en els darrers temps i molt especialment amb motiu de la victòria assolida en el campionat, refusant citar el nom d’Espanya i nomenant-lo, impròpiament, campionat peninsular.” També es certificava que “en l’esmentada Societat hi ha individus que combreguen amb idees contràries al bé de la pàtria” i que aquest fet havia provocat que durant el partit del 14 de juny “una immensa majoria de socis no van fer res contra aquest aquesta expressió de desafecte ni la van contrarestar de forma que s’afirmés el seu patriotisme”. Es castigava el club, doncs, per la “xiuxiuejada” a l’himne; però també perquè ningú havia mogut un dit per contrarestar-lo.

La sanció establia el tancament del Barça per un període de sis mesos, durant els quals “no podia (....) donar cap espectacle en el seu camp ni concórrer a d’altres com a associació, ni tampoc utilitzar els emblemes ni els distintius de la societat”. En realitat, el que hi havia el darrera de la sanció era el desig de passar comptes amb una entitat que, en aquell moment, ja simbolitzava obertament el catalanisme i la democràcia, ideals totalment contraposats amb tot allò que representava la dictadura. De fet, en l’informe del Cap de Policia es demana obertament “la clausura o dissolució definitiva” de l’entitat i “l’expulsió del territori nacional” del president, Joan Gamper.

El desig d’aprofitar la “xiuxiuejada” per passar comptes també es deixava entreveure a la premsa madrilenya. Algunes capçaleres no podien dissimular la seva animadversió cap al club, sobretot per allò que simbolitzava. El diari ABC, per exemple, confessava que “l’incident no pot sorprendre a ningú que conegui el caràcter d’aquest club tan polític, com a mínim, com esportiu”. I, per donar-ne proves, vomitava tot un seguit de greuges: “Mai s’ha vist onejar en el club la bandera espanyola tot i essent, segons la seva directiva, tan respectuós amb els símbols de la Pàtria. Ni tampoc s’ha escrit un cartell en castellà. No és estrany que als seus socis els sembli que sobra tot allò espanyol”. A partir d’aquesta diagnosi, el diari tenia clar que “no és al públic a qui la Junta ha de carregar la responsabilitat, doncs allò estrany seria que, educats com estan, els socis haguessin actuat de forma diferent”.

La dictadura no en va tenir prou a suspendre l’entitat per un període de 6 mesos. També va ordir una purga de la junta directiva del FC Barcelona, que va consistir a situar gent afí al règim i a obligar el president, Joan Gamper, a emprendre el camí de l’exili i a desvincular-se completament del club. Al seu lloc van situar Arcadi Balaguer, monàrquic i amic personal d’Alfons XIII.