De Jastin a Fermín
El Barça i el Girona tenen, malgrat les diferències monumentals entre l’un i l’altre, un problema similar: les mans lligades a l’hora de signar contractes amb nous jugadors. En el cas dels de Montilivi, per una dependència ben coneguda de les decisions que es prenguin a les oficines del City Group a Manchester. És una relació que no ha estat nociva fins ara i, per tant, paciència i ja arribarà algun jugador que la toqui. En el Barça, la motxilla de deute arrossegada per l’anterior junta, el conegut joc net financer de Tebas, la inversió monumental que ha d’executar per refer el Camp Nou i l’exili a Montjuïc fa que, de moment, tingui un grapat de jugadors que ni tan sols ha pogut inscriure en la lliga.
En aquest univers, els dos entrenadors, Míchel i Xavi, podrien estar plorant tot el dia. Els detractors de l’entrenador de Terrassa, de fet, li tenen ficat el dit a l’ull, considerant que rondina massa. La seva resposta, la de tots dos, la vam tenir diumenge en els partits contra el Blackburn Rovers i el temut clàssic contra Madrid, després del 3-5 contra l’Arsenal. Els aficionats gironins encara es freguen els ulls davant d’un descobriment com el de Jastin (19 anys) –amb a i no amb u, cosa que em crida l’atenció–, un extrem tan descarat que fins i tot va ser ovacionat per l’afició anglesa després de la descomunal assistència de taló que va deixar l’autor del gol, Blind, que les ha viscudes de tots colors, amb cara de mare de Déu, què acabo de veure. Recordaré aquell gran tòpic, amb perdó, que solem compartir aficionats i periodistes: si aquest jugador (del segon equip del Girona i de Lleida) hagués arribat del Flamengo, ara ja valdria 30 milions a Transfermarkt.
Si a Anglaterra les filigranes de Jastin van meravellar, a Arlington (Texas) hi va haver un objecte volador inesperat, la pilota que Fermín –Súper López a partir d’ara– va clavar a l’escaire de Courtois. La bogeria del nano (20 anys) era justificada. Xavi, que ja va convertir la temporada passada Balde en una màquina de matar, ha descobert un jugador del planter de qui ningú no parlava –qui segueix el Linares?–en un terratrèmol al mig del camp en poc més de vint minuts. Poca broma també amb l’assistència a Ferran Torres. El Barça ha fet caixa amb Nico i podrà vendre Kessié sense por. El planter, un cop més, ha de ser la salvació del club, que podrà gastar els pocs diners que té per reforçar el lateral dret o la davantera si el PSG s’emporta Dembélé.
I si parlem del Girona i el Barça ho hem de fer de l’intercanvi, entre cometes i no gens polèmic, d’Oriol Romeu per Pablo Torre. Els dos jugadors han necessitat pocs minuts per demostrar que serà una operació més rendible per a totes dues bandes del que molts haurien pogut imaginar. Míchel, quan tingui un nou pivot de garanties, tornarà a muntar un mig del camp temible amb el mateix Torre, Aleix Garcia i Ivan Martín, potser el jugador més infravalorat de l’equip. I Romeu, a Can Barça, serà el puto amo. Ter Stegen, que el coneix de fa dos dies, ja el crida com a “Uri” al camp, un detall insignificant si voleu, però el que no és intranscendent és l’exhibició que va fer durant molts minuts a Dallas a la zona ampla contra un rival amb Bellingham, Tchouaméni, Camavinga i Valverde, tot un exèrcit de cavalleria.