El Girona i el Barça necessiten acabar malament
El Girona com a subjecte va aparèixer a l’imaginari barcelonista amb un context emocional on es barrejava un paternalisme amable per allò feréstec, una simpatia pels autòctons de la Costa Brava, la tendresa d’un sentiment futbolístic en formació, i la certesa que tindria el comportament domable del cosí acomplexat pels terratinents familiars, i per tant, no prendria el discurs de contrapoder d’un Espanyol perdut ara mateix en les coordenades d’espai-temps. En definitiva, el Girona era el pagès acollidor que havia baixat a ciutat a vendre l’excedent de patates i mira, li deixem un raconet de la Rambla perquè ja se sap com de fotut està el pobre Manelic amb el merder de la Marta. Error de càlcul del Barça.
De totes maneres, el bon gironí de bonhomia equilibrada que menja al König de Vilablareix perquè és l’espai lliure de guiris amb cara de gamba ha tocat l’os d’ una estructura d’estat creada abans de les estructures d’estat: el Barça especialista a deixar terra cremada al seu voltant per erigir-se en únic club internacional de Catalunya. A partir d’aquí, el Girona s’ha fet gran en veure que serà el cosí simpàtic fins que no pertorbi el gegant indomable que monopolitza la força mediàtica sense despentinar-se. Apunteu: el cas Oriol Romeu ha estat el punt de partida per despertar tot un club a l’hora de valorar la seva relació amb l’entorn i amb si mateix.
Així doncs, basant-nos en la premissa que el Barça ha fet de Barça amb Oriol Romeu, l’actitud ultratjada de l’afició gironina exigint a Laporta ser una espècie d’Òmnium Banc d’Aliments del futbol català (com si el Girona fos una germaneta de la caritat amb el futbol de base) ha estat pròpia de qui viu una fase de negació i està en procés d’acceptar la realitat en tota la seva complexitat. El Barça fa de Barça a un nivell macro, i el Girona fa de Girona a més petita escala perquè això és la guerra i desgraciat l’últim: ni el Barça ha estat exemplar amb l’origen de certs patrocinis, ni el Girona forma part d’un grup empresarial en què els diners vinguin de posar la x a la declaració de la renda. Lliçons, les justes; gestos d’escandalitzats, els mínims, i necessitat de prendre context real d’on és cadascú, la màxima.
A més, en aquest discurs provinent de la utopia de la unitat independentista encara és més xocant que la voluntat de Romeu hagi estat silenciada, i d’aquesta manera, s’hagi situat el focus mediàtic en la irrupció nocturna de Xavi per fotre el d’Ulldecona al maleter d’un cotxe aprofitant que ens passem l’estiu en festivals musicals diversos, com si el contracte del jugador no fos parit per fer el salt gràcies a una clàusula de rescissió fora de mercat, o com si Romeu no hagués prioritzat des del primer instant anar al seu club de tota la vida: el dolor de l’acceptació del Girona de veure’s com un entitat pont és part d’acceptar les coses com són i explicar-les sense eufemismes. Error de càlcul del Girona.
Així doncs, el Girona treu del cas Romeu la lliçó de contextualitzar el poder real del Barça en el territori i la seva vocació expansiva, de veure’s a si mateix com un futur problema per al gegant, i d’entendre que per créixer haurà de molestar aquell que és rebut a Montilivi amb la candidesa del familiar proper. Per tant, només per aquest comprendre la realitat com a tal, el Girona és el vencedor únic en la sortida del segon jugador més carismàtic de la plantilla: fer-se gran és patir, i saber llegir l’obligatorietat d’incomodar el poderós, una forma de vèncer contra un mateix.