Sovint, quan el Barça juga els partits de costellada previs a la lliga de les gires i m’enxampa fora de casa de vacances, busco si alguna cadena el dona. Avui dia cada cop és més complicat, amb tot el tema dels canals de pagament, però la nit de dissabte a diumenge vaig tenir la sort de poder veure el clàssic del 3-0, un resultat molt cridaner i segurament intranscendent. Més enllà del fet de veure que al Barça li costava tenir la pilota en algunes fases però que quan la tenia era resolutiu, dels pals de Madrid, i que amb Pedri se simplifica la burocràcia del mig del camp, el més significatiu a nivell de titulars va ser l’esclat de Fermín, jugador andalús de 20 anys amb un nom poc comú entre la joventut i que li va clavar un gol per l’escaire espaterrant a Courtois, reforçat pocs minuts després amb una assistència a Ferran Torres per acabar de completar una irrupció volcànica. El fet de lluir-se contra el Madrid amplifica el ressò de l’actuació del nostre protagonista. Tant de bo li vagi tot molt bé en el món del futbol i corrobori l’esclat amb minuts en el primer equip i una llarga i prolífica carrera a l’elit, si pot ser al Barça, com ha passat amb Gavi o Balde. Fermín i tot el seu entorn, que ara es farà més gran i més voraç, han de tenir ben present, però, que la història dels estius del Barça és plena de Fermins i de figures de juliol que van acabar jugant a segona B. Com va dir la meva neboda de deu anys, que des d’en fa tres té fal·lera pel futbol i pels colors blaugrana: “El papa m’ha dit que el clàssic no calia mirar-lo, que és de pretemporada.”