Resiliència
Em vaig rapar. A la pregunta incrèdula del perquè del meu acte temerari, m’excusava en la comoditat estiuenca de no suar ni haver-me de pentinar. En el fons, mentia. Vaig prendre la decisió amb els primers cants de sirena provinents de la capital: eres nostre, però ells et necessitaven. Només jo sabia la veritat profunda. Volia assemblar-me a tu, ser tan lleig com tu. Amb un llibre a les mans com fas tu, volia sentir-me interessant vestit d’intel·lectual de la pilota submergit en un món de superficialitat.
Girona era un dolç record mentre marxaves sol de la revisió mèdica perquè a can Barça es delien per fer-se una foto amb el turc de Manchester. Veient-te lluny nostre, vaig patir un pinçament a l’esquena. Dolorós. Poc després, la meva filla petita, que tot just comença a culejar i experimentar el món tocant-ho tot, va esparracar el teu pòster vestit de blanc-i-vermell que penjava arran dels seus morros. Vaig cridar un “no” angoixós. Casualitats o presagis del final d’una efímera història d’amor futbolística?
En aquest agost feixuc i mandrós d’Els Pets, ens aixecarem. Una vegada més ens en sortirem perquè encara som set vegades immortals. Ens ho va recordar el mateix dia de l’adeu d’Oriol Romeu l’uruguasho més gironí que el nostre Sant Narcís. Resiliència, admirat Stuani. Si el projecte sembla titubejar sense el far d’Ulldecona, l’immortal del gol de Montilivi ens marca el camí en la negra nit. No mereixem que ens estimi tant.