Deixarem que Dembélé se’ns pixi a la boca?
Els catalans som doctorands a deambular amb la boca oberta als quatre vents perquè se’ns hi pixin a dins mentre afirmen que plou aigua d’una riera serena, i encara que això de Madrid ens roba i ens fem els ofesos entre nosaltres per les garrotades d’octubre, no podem culpar ningú d’aquesta necessitat de ser vexats perquè qui esguarda els pixums aliens som nosaltres, capaços de vendre com un èxit que l’esquerra caviar ens deixi garlar català a mode d’almoina. Tot en ordre en el virregnat.
De totes maneres, a pesar de tenir un hipocondria a nivell d’autoestima nacional, seria important no traslladar aquest gen en la gestió del Barça, i menys quan el botxí no és un estat de l’Europa que ens mira, sinó un inadaptat com Dembélé, l’home que ha viscut de la intuïció, de la possibilitat, de l’ara és el moment, del paciència que ja no menja pizzes, per al final acabar essent incapaç de situar Barcelona al mapa mentre té una sortida pròpia del desagraït obsessionat en el benefici propi. Increïble però cert: l’estafa més delirant vol portar el club al límit.
Així doncs, anem als fets objectius de per què el Barça ha d’evitar deixar-se magrejar per qui s’ha tingut una paciència de sis anys, el temps que van triomfar en el Barça uns tals Koeman o Luis Suárez: un jugador que s’ha perdut el 40% dels partits com a causa, en els seus inicis, d’una vida amateur de qui va aterrar amb la intenció de viure un Erasmus sense condons, amb alimentació d’Interrail, angoixat per jugar a la Play amb els seus toys francesos, i vivint el futbol com el pretext per gaudir amb pasta d’una vida feta a mida. De totes maneres, tots hem comès pecats de joventut, i a pesar que la nostra funció no sigui rescatar adolescents sense provenir mental, podríem arribar a mig perdonar si no fos per la campanya del canvi personal, de l’home respectable que havia vist la importància del valor del treball, i va aprofitar la confiança pública de Xavi per dur al límit la negociació d’una renovació que no s’havia guanyat, donant plens poders a la immoralitat d’un representant que actua en nom de qui fa la cara de no assabentar-se de res: Dembélé és Sissoko perquè Sissoko és Dembélé; per tant, Dembélé també és qui ha manejat el Barça en benefici propi (Tot això sense parlar del seu analfabetisme tàctic, que donaria per a un altre serial d’articles).
A partir d’aquí, com a club toca dignificar-te, tancar la boca perquè no caigui més líquid, i fer-te fort en la sortida de qui ha faltat a la confiança a l’entrenador que el va salvar dels lleons, perquè al final, la immaduresa pot dur a la compassió, però la falta de lleialtat requereix justícia, i més quan es fan valer les mil clàusules per deixar abandonat qui t’ha mantingut quan vas decidir no viure com a futbolista. Així doncs, després d’haver malgastat l’opció de fer prevaler el Barça per sobre d’un jugador ni de bon tros estructural, ara has de mostrar que t’estimes prou a tu mateix perquè la sortida no sigui fàcil i el beneficiat màxim sigui l’entitat. Qualsevol altra sortida seria una mala notícia.
En definitiva, Espanya ens tracta de retardats polítics sabent que la força està del seu costat i el nostre gen romàntic ens condueix a un carreró dialèctic sense sortida, però tenim certa excusa perquè a Goliat no se’l tira a terra amb una pedra; ara, si portem aquest caràcter nostrat al Barça ens passen històries delirants com aquesta: la befa pública de qui és ambidextre perquè no sap on és la dreta ni l’esquerra. Fins aquí.