Aquí caic i aquí m’aixeco
Compromisos adquirits i l’aturada de 50 minuts per uns manifestants que es van asfaltar les mans a la carretera per on passava el mundial de ciclisme, van fer que el desenllaç m’enganxés a la platja. Últims 35 quilòmetres des del mòbil, amb Alberto Bettiol escapat i Tadej Pogacar, Wout van Aert, Mads Pedersen i Mathieu van der Poel a mig minut. Hi faltava Remco Evenepoel. I sí, havia plogut.
Temps suficient per veure l’atac de MVDP pujant, igual que al Poggio per guanyar l’última Milà-Sanremo deixant també enrere Van Aert i Pogacar en el primer dels seus Monuments aquest 2023 –l’altre és la Roubaix–. Queda saber el podi. Fins que, sorpresa, el neerlandès cau en un dels més de 40 revolts que hi havia en els 14,4 km del circuit.
Mathieu van der Poel, fill d’Adri i net de Raymond Poulidor, va guanyar el seu cinquè mundial de ciclocròs al febrer a Hoogerheide –Van Aert, també segon–. Corria per primer cop el mundial de carretera i, dissabte, té el de BTT. La primera cursa d’XCO des que en els Jocs de Tòquio va caure i es va fer mal a l’esquena i la que li ha de servir per classificar-se per a París. Llançador de Philipsen als esprints en l’últim Tour, quan en va dur el groc sis dies el 2021 (tres el rosa del Giro el 2022), la determinació amb què s’aixeca i continua eixamplant l’avantatge és, per a mi, la definició del ciclisme modern implantat per Peter Sagan, triple campió del món de carretera (2015-17) i que també vol córrer en els Jocs en BTT per segon cop (ell ho va fer el 2016).