Només va caldre una fogonada a Anoeta per començar a intuir quin pot ser el vertader potencial del Girona aquesta temporada. Centrada de Tsygankov i cop de martell amb el cap del gegant Dovbyk, un autèntic Terminator, no només de l’àrea. Pocs minuts després gairebé destrossa el mig del camp sencer de la Real amb una arrencada que no es veia des dels temps del cavall d’Àtila. Fa pocs dies que és a Girona. Certament, va perdut i, sense parlar ni anglès ni cap altre idioma que no sigui el seu, Míchel només pot explicar-li quatre idees amb Tsygankov fent hores extres de traductor.

Aquesta dupla que des de fora ja es veu que farà furor s’ha exiliat a Girona per culpa de la guerra. Ho sabem i ho saben. Això sí, tenen l’oportunitat, des del terreny de joc, de reivindicar una tradició futbolística que ens ha donat no només jugadors memorables sinó també equips difícils d’oblidar i que per al Girona, i per al seu propi entrenador, seria un orgull poder imitar. Quan pensem en el futbol ucraïnès a tots ens ve al cap el mateix nom: Dinamo de Kíiv. El Xakhtar Donetsk ha intentat agafar el testimoni en la darrera dècada, però ho ha fet a cop de talonari i rastrejant el mercat brasiler. La seva petjada no és la mateixa.

Per si ara als aficionats gironins els ve de gust gratar en el futbol ucraïnès, el primer nom que han de conèixer és el de Valeri Lobanovski. Gràcies a ell, he estat espectador de dues de les més grans humiliacions que s’han endut a casa Louis van Gaal (el 0-4 del Camp Nou el 1998) i Luis Aragonés (el 3-0 en la final de la Recopa del 1986). Aquells equips tenien, salvant les distàncies, dues semblances a l’onze que pot plantejar el Girona, dos davanters diferencials. Lobanosvki tenia el 1986 el millor duet que es va veure mai a l’antiga Unió Soviètica: Blohkín i Belànov. El primer va ser Pilota d’Or el 1975 i el segon, el 1986. L’Atlético tenia destralers que feien honor a la fama del club, com Arteche i Ruiz, però van ser sotmesos a una tortura constant durant 90 minuts.

Però els més joves, és clar, recordem un altre Dinamo, de la Ucraïna ja independent. A la banqueta també hi havia Lobanovski, que tenia en aquella Champions una doble arma secreta al davant: Rebrov i Xevtxenko. La destrossa que entre tots dos van fer aquell dia al Camp Nou són de les que fan època. En poc més de mitja hora Xevtxenko va fer un hat trick i Rebrov va rematar la feina a la segona part. Va ser una de les pitjors nits en la trajectòria professional de Vítor Baía, i Couto i Reiziger també van quedar retratats en cada jugada.

Tampoc aquell Dinamo va inventar un nou futbol. Simplement es tractava de crear una estructura al voltant dels dos cracs perquè aquests tinguessin prou llibertat per fer aflorar la seva creativitat. Lobanovski, malauradament, va morir el 2002 després d’un accident. Xevtxenko, que va guanyar la Champions amb el Milan el 2003, va portar la seva medalla personalment a la tomba de l’entrenador que li va canviar la vida.

Tsygankov i Dovbyk, lluny de la seva pàtria, poden fer història per al futbol del seu país si enlairen el Girona encara més i si escolten, és clar, Míchel, que sap perfectament com fer brillar aquests dos joves, que en una altra circumstància podrien estar en un front de guerra, com ho estan milers i milers del seu país i de Rússia ara mateix.

Si les sensacions de l’equip es traslladen al terreny de joc i Pablo Torre, com sembla, és capaç de ser el passador i golejador que molts intuïm, m’agradarà veure quan arribi un derbi com s’ho fa el Barça per desequilibrar un rival que el curs passat, en el còmput dels dos partits, ja va ser superior. Jaume Roures va dir allò que el Girona havia de ser el segon equip de Catalunya, i econòmicament el seu raonament és lògic però futbolísticament haurem d’esperar si l’ordre dels factors també és aquest.