Quan sentin a algú pontificar amb allò de “No s’ha de barrejar política i esport”, mirin-se’l de cua d’ull. És a dir, no se’n refiïn perquè en realitat el que els està volent dir és que s’abstinguin de defensar tal idea o proclama que, en essència, el que fa és incomodar-lo a ell i a tot aquell corrent de pensament que, generalment, el que vol és defensar l’stato quo. En aquesta disciplina, el nacionalisme espanyol és un autèntic campió. Perquè, tal com passa en la política institucional, totes aquelles expressions o actituds de defensa del catalanisme que històricament poden haver trobat aixopluc en entitats esportives de base o d’elit, sempre han estat observades amb malfiança, però, alhora, han estat més o menys acceptades en tant que es mantenien en els marges que el poder considerava tolerables. Per dir-ho més clar, allò de “Visca el Barça i visca Catalunya” no era el més agradable de sentir per a segons quines oïdes, però si la reivindicació identitària es quedava aquí, ja estava bé. El problema va venir quan al minut 17.14 la graderia del Camp Nou va fer un pas clamant “Independència”, primer, o “Llibertat presos polítics”, després. Als sospitosos habituals de sempre, capitanejats per aquella dreta hispànica que quan toquen a sometent mai falla, els va faltar temps per rescatar aquest argument resclosit que no s’ha d’instrumentalitzar un àmbit aparentment neutre com és l’esport perquè, és clar, aquells crits els interpel·laven i no pas per a bé, ignorant dues regles essencials que són les que pretenen sustentar aquesta humil anàlisi. Primera, que política i esport són indissociables en tant que no són elements que visquin aïllats de la societat i, segona, que la neutralitat és una fal·làcia que només funciona com a eslògan, perquè no voler definir-te sobre una qüestió candent és una manera de fer-ho. Per tornar a ser explícits, tots aquells clubs que van mirar cap a un altre cantó durant les càrregues de l’1-O argumentant això, que l’esport no ha d’entrar en segons què, van dir molt amb el seu silenci.

La hipocresia, però, té les cames curtes, i tot aquest pudor de l’espanyolisme a barrejar segons què ha saltat per l’aire tan bon punt la Selección femenina ha alçat la copa de campiones. Facin una volta per això que abans en deien Twitter i busquin, si no, entre diputats del PP o Vox quina lectura fan d’aquest triomf, esbombat com un panegíric encès de la unitat de la pàtria. El fet que bona part de les jugadores siguin catalanes no ha fet sinó donar munició extra per poder cantar a l’uníson allò de “Mejor unidos”. Un exercici de doble moral que, d’acord amb l’hemeroteca, va tenir un dels seus moments més èpics en aquell míting del 2016 d’un tal Albert Rivera on es va veure en directe, i per una pantalla més que gegant, un partit de la Roja. Tot molt innocu.

L’enrenou amb aquest mascle alfa impresentable que és el president de la federació de futbol, ha estat potser l’exemple definitiu que no es poden establir fronteres entre mons que estan permanentment en contacte... i en conflicte. Vegin, si no, que la reacció més severa a l’escàndol ha vingut del món de la política, com havia de ser. Perquè, com a resum metafòric de tot plegat, en això de Rubiales els silencis de segons quins partits, a la pràctica, també han estat molt eloqüents, oi?