Més enllà d’un petó
Em disculpo perquè escric també sobre el cas Rubiales, però el tema quasi resulta ineludible i dona per a molt: de fet, donaria per a una sèrie d’articles sobre com les estructures i la mentalitat d’un món tan masclista com és el del futbol masculí s’imposen en la pràctica femenina de l’esport. No només és el petó que el president de la RFEF va estampar als llavis de Jenni Hermoso i les seves vergonyoses declaracions posteriors. És, per exemple, el fet que un entrenador, a qui han qüestionat bona part d’unes futbolistes que s’han escapat de les seves abraçades en el moment de celebrar les victòries, i el president que l’ha avalat (un home reafirmant l’autoritat d’un altre home sobre unes dones) han procurat en tot moment capitalitzar l’èxit de la selecció espanyola femenina al mundial. I si això és així és perquè ells (una colla d’homes) acaparen els càrrecs en un organisme mascle (amb un tuf de corrupció) que controla un equip femení.
Sempre hi ha qui diu que les mateixes dones som les culpables de la nostra situació. Podríem desitjar que, amb la potència que han adquirit amb els seus triomfs, les futbolistes s’haguessin revoltat o, de fet, haguessin mantingut l’esperit de revolta. Tanmateix, podem saber com n’és de difícil ser lliure i el preu que s’ha d’estar disposat a pagar. Unes estructures de poder institueixen unes jerarquies contra les quals costa revoltar-se perquè qui mana et fa sentir que, si ho fas, podries quedar fora de joc. De totes maneres, seguirem el cas.