El patrimoni del Barça és haver estat la personificació de Barcelona com a ciutat i de Catalunya com a país petit, o sigui, la capacitat de créixer a contracorrent de la història, o sigui, de resistir als paràmetres del poder sense mesurar les conseqüències, i d’aquesta manera, construir un relat de resistència en què el verb resistir era sinònim de persistir sense renunciar als fonaments morals. Dignitat, que ve del fet de ser digne en el sentit d’honorable.

Per això el Barça és l’èxit de Cruyff i Guardiola, perquè és un triomf edificat en una manera de viure, en l’assassinat de Sunyol, en les dècades de foscor arbitral, en la imposició de la presidència del Marqués de la Mesa de Asta, en el canvi de nom i d’escut, en el robatori de Di Stéfano, en la nit dels coixins de Guruceta, en els pals quadrats de Berna, i sobretot, en la força d’aixecar-se de nou sense renunciar a un mateix. El Barça mai s’ha cansat de ser el Barça perquè un mai es pot cansar de mirar la vida de cares.

Aquest relat en Laporta se’l sap de memòria com a gran coneixedor que és de la història del club, un autèntic erudit de la genètica blaugrana que tan bé ho va transmetre durant l’Elefant Blau i la seva primera etapa a la presidència. Laporta era el fil conductor que entroncava la llotja amb el que era el club com essència: l’exèrcit desarmat que saltava al camp de batalla amb l’única força de la pròpia dignitat. Romanticisme pur per donar contingut al més que un club.

I ara, l’home que no es baixa els pantalons davant de ningú els ha tingut fins els turmells amb el cas Rubiales, fent que el silenci fos d’una amoralitat contradictòria amb la història de qui s’ha acostumat a nedar com els salmons. El Barça no pot calcular davant d’un personatge execrable que no dimiteix perquè clar, amb la merda que hi ha flotant arreu, no serà ell qui plega quan tot està ple de corruptes, xantatgistes i masclistes. Un argument el·líptic darrere la seva justificació que mostra la única veritat del seu discurs: “No seré l’imbècil que fot el camp quan vosaltres sou iguals que jo”.

Així doncs, el comunicat el Barça ha arribat tard perquè ha calculat davant del poder, ha tingut la mesura hipòcrita del venut al sistema per por de represàlies, del “em sembla malament que toquis una jugadora però no ho diré molt fort perquè no t’enfadis”, del “haig d’acomplir amb la meva gent però no et demano la dimissió perquè aquí cadascú aguantar la mànega de l’altra”, del “ja saps que estic al teu costat i ho mesurarem tot per no fer-nos mal”. Un fracàs absolut perquè això ho podies controlar i l’has cagat. Es pot ser pobre com som ara, però la pobresa no té res a veure amb la dignitat.