La FIFA ha anat per feina i ha suspès Luis Rubiales. És una decisió provisional i independent del que decideixi el TAD, instat pel CSD, però aquest home no podia durar més, massa que ho ha fet, després d’uns gestos inadmissibles en la final del mundial i una conducta impresentable per justificar-se, arrodonida amb un discurs que concentrava tot el que no s’hauria de fer ni dir amb una magnitud tan exagerada que per moments semblava una paròdia. Com es pot viure tan ancorat en temps pretèrits i no adonar-se’n? De veritat que no ha entès res des del primer dia i no ha tingut cap amistat que li ho hagi fet veure?

S’ha acabat. No pas tot, és clar. L’adeu de Rubiales no serà cap solució màgica, perquè queda molta caspa en segons quines estructures, però la fermesa de les futbolistes marca un camí. L’èxit esportiu ja el tenien. El social, també. Rubiales ha tret a passejar el pitjor de la marca España, però la lliçó de les jugadores, amb un clam de suport a Jennifer Hermoso, quedarà marcada. Si tot plegat serveix per remoure estructures arcaiques masclistes sostingudes per favors, diners i privilegis injustificables, benvingut serà. Que faci caure màscares. A Luis Rubiales, que li caigui tot el pes. I a les persones que l’aplaudien en l’assemblea –tampoc se n’adonaven, de què estaven fent?–, que li vagin al darrere. L’esport ha de ser un motor de la societat, i els qui hi creiem hem de vetllar perquè no ens en facin avergonyir.