El mateix equip que semblava infal·lible i que va ensopegar per a sorpresa de tothom contra el Llevant al Johan Cruyff (1-2), va perdre el seu segon partit de lliga el dia que més suport ha tingut i tindrà en tota la competició. Van ser 35.812 espectadors, més dels previstos i tot, els que van assistir a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Van acabar xops i van veure com el Madrid s’enduia el seu primer clàssic, fet força menys previsible que la pluja aquests dies. El Barça va perdre un partit que, amb VAR, o tan sols amb una mica més de bon ull arbitral, probablement hauria guanyat. Tan defensable és argumentar que la greu errada arbitral va pesar molt en la victòria blanca com que el líder no va estar bé. Que és més o menys el resum que en van fer les jugadores entrevistades després del partit, en una mostra d’autocrítica que és d’agrair.

La pedregada per a les blaugrana és innegable, però més val col·lapsar en un partit de lliga, en què l’únic que s’escapa des del punt de vista classificatori és la possibilitat de deixar liquidat amb molta antelació el campionat, que en una eliminatòria. I si pot servir d’avís que no hi ha res fet, ara que l’1-4 a Wolfsburg en l’anada dels quarts de final de la Champions havia arrodonit les últimes deu victòries seguides, tot això que en traurà l’equip.

Si la primera alegria del Madrid després de divuit frustracions (amb un balanç de gols de 66-7) farà canviar gaire res, ho veurem amb el temps. Qui sap si s’acosta la nova dimensió que ens auguraven fa anys. El fet és que fins ara el Madrid no ha pogut fer ombra a l’hegemonia del Barça, i tot just l’acaba de guanyar per primera vegada. Té el mèrit, això sí, que tot i perdre de manera reiterada i amb repassades contra l’etern rival, ha evitat la temptació de llançar la tovallola i abandonar l’equip femení. El Barça el supera en tot per golejada. No només en història, en estructura, en planter i per descomptat en títols, sinó que ha capitalitzat un fenomen social potentíssim i és a un altre nivell també en la capacitat de generar ingressos pel seu compte. Però hem de valorar també que el Madrid, més enllà de la distància que hi manté Florentino, no s’hagi rendit i hagi anat augmentant de manera significativa els recursos destinats a l’equip. I, tot i mantenir Toril, sembla que les blanques comencen a treure el cap. La victòria a Montjuïc la podríem considerar una casualitat comparable a la del Llevant al Johan si ignoréssim, per exemple, que l’Arsenal necessitarà dimecres una gran remuntada a l’Emirates per no dir adeu a la Champions en els quarts de final, després de sortir de l’Alfredo Di Stéfano, en un camp molt enfangat, amb un 2-0 tan enganyós com difícil d’aixecar.

Si la mínima discussió que representa l’1-3 al domini blaugrana ajuda a generar competència, interès i ressò a la lliga, benvinguda sigui. I com més clubs de primer nivell hi apostin, encara que no puguin aspirar a arribar a l’excel·lència del Barça, millor. Precisament en aquesta mateixa jornada, l’Espanyol, un dels històrics de casa nostra, obtenia una victòria clau per acostar-se a la permanència en el seu retorn a l’elit. Com més n’hi hagi que hi creguin, més creixerà una lliga encara amb moltes mancances i limitacions, i més força tindran les futbolistes per exigir recursos. I, no cal obviar-ho, millorarà el nivell arbitral, perquè hem vist decisions que encara fan més mal d’ulls que el fora de joc assenyalat a Graham Hansen. I eines com el VAR. Que ens hauria estalviat explicar aquesta història, perquè amb el gol vàlid de Jana segurament tot hauria acabat en un ensurt, una remuntada i el 19-0. Què hi farem.