L’agost s’adorm
L’agost s’adorm i la nostàlgia dels records estivals sadolla l’esperit. Fugen els cosmopolites i la calma oneja a les cales paradisíaques. Els gironins de Girona reivindiquem de nou una Costa Brava que només trepitgem i defensem a ultrança com a patrimoni nostrat quan venen en massa els de la capital. La resta de l’any fem com si no existís perquè, narcisistes i orgullosos de mena, vivim massa ocupats contemplant-nos el melic mentre ens fa mandra trepitjar sovint el pont de Pedra acaronat per l’encís de les cases de l’Onyar. S’acaba un agost convuls amarat de suor, en què per fi l’abús silenciat del poder putrefacte s’esmicola. No hem viatjat a les Bahames, però a casa ha nascut en Pep. Ni fet exprés, va treure el cap amb temps per deixar-nos anar a Montilivi a la resta de la tribu enmig de la joia familiar.
Desperta setembre i no queda més remei que la vida real. Els que a l’estiu prefereixen la platja es reenganxaran al futbol. Girona és de Champions, però la vida poc canviarà: les nits fredes de Montilivi; les converses futboleres dels dilluns; les elucubracions per veure quin equip ens compensa que guanyi; l’ull posat en el partit de la tele com a motivació per espolsar-nos les tasques domèstiques i, sobretot, sentir de nou aquell pessigolleig de les hores lentes prèvies al partit del Girona i viure el goig indescriptible de cridar un gol, abraçar-nos, agafar aire i allargassar el plaer amb un bram excels: goooooool!