No se sap si el Bàsquet Girona aquest curs guanyarà o perdrà gaire partits. No se sap si els nous fitxatges ho faran bé o no. No se sap si el Girona tindrà Marc Gasol jugant o només a la presidència. Però al club ja no li falta el reclam del retorn de l’NBA. El que sí que se sap és que no estarà sol. Em sembla una bestialitat que el club gironí, a dia 5 de setembre, tingui 2.000 abonats en llista d’espera. Sí, sí, 2.000. El 95% dels socis van renovar el seu carnet. Tot això després d’un curs passat en què va tocar patir en el retorn a l’ACB. Però les coses al Girona s’estan fent bé. Amb serietat. I també amb valentia. S’ha passat de la llegenda Aíto a una aposta com és Salva Camps. És cert que ha tingut grans mestres amb Casimiro, Maldonado i Pedro Martínez, però no és habitual veure clubs donant oportunitats i apostes a entrenadors joves. A més, al seu costat hi ha Àlex Formento, que torna a casa després d’entrenar a Mèxic i a l’Eurolliga amb el Baskonia, el català Lluís Riera i el tècnic del club Miki Fuentes. També s’ha fet una aposta per una CEO com Stefi Batlle que s’ha preparat per assumir el càrrec. Anar a Fontajau és ara mateix un luxe perquè els poc més de quatre mil seients van buscats. I la fidelitat i l’orgull de l’aficionat gironí no van només lligades al que fan a la pista, sinó també al que mouen fora, com presentar la nova samarreta amb les quatre barres a la part davantera i el mateix club explicant que responen a la catalanitat del club, a la qual defensa la seva pertinença. Felicitats.