Les alegries, ja se sap, molts cops són circumstàncies sobrevingudes que van i venen de manera inesperada. D’aquí, en part, la seva màgia. Per als que tenim, però, la sort de tenir el virus de l’esport inoculat a la sang, hi ha moments d’exaltació i goig que podem tenir perfectament identificats al calendari. I d’aquesta manera, cada quatre anys justos sabem que hi ha mundial de rugbi i, per tant, toca acomiadar-se de la família, amics i saludats per escarxofar-se al sofà davant del televisor durant gairebé dos mesos, i sortir només de casa per garantir un mínim de màxims de provisió de cervesa a la nevera. I és que un mundial és una celebració suprema, tot i que sempre hi ha qui trobarà motius per criticar-lo. Hi van les seleccions estel·lars amb els seus millors jugadors i jugadores disponibles. I això sempre és garantia que el menú no serà de batalla. Perquè fins i tot en un Namíbia-Uruguai un sabrà trobar un argument –veure què tal els africans o aquell jugador o aquell altre– per parar-hi un ull.

Com cada mundial, el que comença demà a França estarà farcit d’històries que, en si mateixes, ja es justifiquen soles. Per començar, el mateix partit inaugural, un colossal França-Nova Zelanda. I què n’esperem, dels amfitrions? El fet de jugar-lo a casa ha convertit l’esdeveniment en una qüestió d’estat, circumstància que afegeix una tona de pressió sobre el combinat de Fabien Galthié. Tenen equip, un joc de passada i puntada curta elèctric, i possiblement el que ara és el millor jugador del món –Antoine Dupont–, però tampoc acaben d’enlluernar i, a més, han perdut per lesió una peça clau com és Romain Ntamack. Tot i això, serà capaç França? És una de les moltes narratives que alimenten la competició. Una altra és quines són la resta de favorites de sortida. Per descomptat hi ha Sud-àfrica, que defensa corona i ha aconseguit conjugar una plantilla en què la solvència com a bloc es complementa amb el talent individual, i per tant diferencial, que aporten uns tal Siya Kolisi, Eben Etzebeth, i així podríem seguir… Irlanda també està en totes les travesses, com Nova Zelanda. Després d’un 2022 calamitós, els all-blacks semblaven ressorgir, però el dolorós 7-35 que van encaixar contra els Springbocks en els partits de preparació, ha fet aflorar vells fantasmes. Quina Nova Zelanda veurem? Un més dels tants interrogants que, ara mateix, ens sobrevolen. Per reblar el clau, el quadre d’aquest mundial ha estat capriciós, ja que aquests quatre favorits han quedat agrupats en un mateix bloc i, per tant, més d’hora que tard s’hauran d’esbatussar entre ells en duels, per exemple a quarts, que prometen ser de molts quirats. Però i a l’altra banda? Les coses estan molt més obertes i difuses. Una Anglaterra en estat depressiu sembla a priori l’aspirant amb més números, però pels grups C i D també hi concursen Austràlia –amb un Will Skelton imperial en el seu rol de capità–, Argentina –alerta amb ells– i, per què no?, Fiji. Perquè, quina serà la selecció que donarà la gran campanada? Els de Sami Radrada, Levani Botia i companyia –tant de bo–? Japó de nou –que meravellós seria–? Geòrgia?

Però d’entre tantíssimes històries, n’hi ha una d’especialment emocional: qui serà el jugador d’aquest mundial? Creuem els dits perquè sigui Johnny Sexton. Indultat a darrera hora després d’haver encabritat la cúpula arbitral, als 38 anys el 10 d’Irlanda afronta la seva última gran cita internacional convertit ja en una icona. Però, tot i així, el rugbi sempre n’hi deurà una. I veure’l alçar la copa Webb Ellis ens reconciliaria amb un món que haurem ignorat durant dos mesos.