El 25 de novembre del 1918, el diari La Veu de Catalunya, portaveu oficiós de la Lliga Regionalista, va publicar un article del periodista Daniel Carbó en què s’afirmava que “un club de Catalunya ha passat [...] a ésser el club de Catalunya”. El club, com ens podem imaginar, era el FC Barcelona; i aquell joc de paraules, que va aparèixer en un espai menor de la publicació, dedicat a desgranar les “futboleries” del dia anterior, va acabar fent fortuna. De fet, amb el pas dels anys ha estat considerat un punt d’inflexió en la simbiosi entre el Barça i Catalunya; o, com a mínim, entre el club i els ideals del catalanisme.

Aquest procés d’identificació s’havia iniciat anys enrere. Es va gestar a principis del 1909, justament quan el club va disposar del seu primer estadi en propietat, situat al carrer Indústria. Les principals figures del catalanisme, des de Joan Ventosa fins a Francesc Cambó, van assistir a la inauguració; i, a partir d’aleshores, van fer-ho regularment, segellant una aliança que combinava el desig dels líders polítics per promoure l’àmbit esportiu com a espai de representativitat nacional i la necessitat dels dirigents del club per aconseguir nous suports en un espai polític en creixement.

La simbiosi també es va produir a nivell simbòlic. A poc a poc, el Barça va adoptar com a propis els principals referents del catalanisme. Va ser precisament durant aquells mesos que es va consolidar l’escut en què apareixia la creu de Sant Jordi i la senyera i que, amb lleus variacions, s’ha mantingut fins avui. Alguns anys després, concretament el 7 de gener del 1916, el club va “comprar una bandera catalana” per tal que onegés permanentment a l’estadi. I, pocs mesos després, va adoptar el català com a llengua oficial, una mesura gens anecdòtica en una societat en què el castellà s’havia imposat clarament en la documentació interna de les entitats. Una altra fita es va produir el 1918, quan alguns simpatitzants van constituir el Grup Esport i Pàtria, una entitat que maldava per enllaçar els dos conceptes i que va tenir un paper rellevant en l’arrelament del catalanisme a l’entitat.

En qualsevol cas, sense menystenir aquestes iniciatives, el principal salt endavant es va produir l’11 de novembre del 1918, pocs dies abans de l’aparició de l’escrit de Daniel Carbó, quan el club va donar suport públicament a la iniciativa de la Mancomunitat i els ajuntaments catalans d’impulsar una campanya a favor de l’autonomia. Es tractava d’una adhesió significativa i molt atrevida, sobretot si tenim en compte que es tractava de l’entitat esportiva amb més massa social (2.973 socis el 1919) i el fet que cap altre club va prendre una iniciativa semblant.

La implicació de l’entitat amb els ideals del catalanisme no es va aturar el 1918, ans al contrari. L’any següent, el club va fer un pas més; i, per primera vegada, va participar en l’ofrena floral a peu de l’estàtua de Rafael de Casanova. Es tractava, novament, d’una iniciativa atípica. El Barça va ser l’única entitat esportiva, juntament amb el Club Muntanyenc, que es va afegir a una celebració que tot just començava a arrelar. En aquell moment, era l’entitat esportiva amb més projecció del país i es preparava per iniciar una etapa gloriosa de la mà de jugadors com Zamora, Alcántara o Samitier. Els èxits esportius van contribuir a augmentar la popularitat del club; i, al mateix temps, a refermar la identificació amb el país, amb alguns actes que, amb el pas dels anys, s’acabarien convertint en la litúrgia del barcelonisme. El 1922, per donar-ne exemple, el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, saludava els jugadors “des del balcó del Palau de la Generalitat” després de la victòria de l’equip al campionat d’Espanya. I ho feia amb aquestes paraules: “En nom de la Mancomunitat saludo els joves vencedors; i, en nom de Catalunya, saludo la joventut forta, esperança de demà.”