L’any 2005, quan el Barça ja havia gua­nyat la Lliga, Nike va llançar la cam­pa­nya publi­citària “Recorda el meu nom” on apa­rei­xien imat­ges dels joves del plan­ter blau­grana més des­ta­cats i, final­ment, les parau­les d’un juga­dor argentí de 17 anys amb un esplen­dorós futur per enda­vant: Leo Messi. El vídeo asso­ci­ava els èxits espor­tius amb el nom de les grans pro­me­ses de La Masia.

Sem­pre es diu que la història l’escri­uen els ven­ce­dors. Sovint només que­den en el record dels afi­ci­o­nats aquells fut­bo­lis­tes que han acon­se­guint grans èxits o han rea­lit­zat ges­tes fora de l’abast de la resta dels mor­tals. Roma­nen a la memòria col·lec­tiva els qui han gua­nyat pre­mis indi­vi­du­als, mar­cat gols deci­sius per gua­nyar cam­pi­o­nats, atu­rat penals en les finals o rea­lit­zat alguna jugada extra­or­dinària.

Així ha succeït amb la con­se­cució del Mun­dial per part de la selecció espa­nyola feme­nina de fut­bol. Amb tot merei­xe­ment, els mit­jans de comu­ni­cació han ela­bo­rat un relat tri­om­fa­lista que ha exalçat l’autora de l’únic gol de la final, la millor juga­dora del tor­neig, la jove por­tera suplent, el paper de les vete­ra­nes o la unió del grup. Fins i tot, abans del lamen­ta­ble com­por­ta­ment del màxim repre­sen­tant del fut­bol espa­nyol i de totes les con­seqüències que s’han deri­vat, també van rebre elo­gis el selec­ci­o­na­dor, amb el seu staff, i els diri­gents fede­ra­tius.

En canvi, hi ha hagut un cert oblit i força indi­ferència, amb hon­ro­ses excep­ci­ons, al vol­tant de les con­si­de­ra­des per­de­do­res del pols amb la Fede­ració. Ens refe­rim a les fut­bo­lis­tes que van decla­rar-se “no con­vo­ca­bles” fins que no es produïssin can­vis a les estruc­tu­res fede­ra­ti­ves i s’esta­blis­sin unes con­di­ci­ons de tre­ball iguals als de l’equip mas­culí que els per­me­tes­sin desen­vo­lu­par tot el seu poten­cial. Patri Gui­jarro, Mapi León, Clau­dia Pina, Lola Gallardo, Ama­iur Sar­ri­e­gui i Nerea Iza­guirre van pre­fe­rir man­te­nir-se fidels als seus valors i prin­ci­pis per defen­sar fins a les dar­re­res con­seqüències -la pèrdua de l’opor­tu­ni­tat de ser cam­pi­o­nes del món- una causa que con­si­de­ra­ven justa i que ara sem­bla tenir el suport de l’opinió pública i publi­cada.

Tan­ma­teix, con­tra tot pronòstic, tal i com suc­ce­eix amb la més autèntica èpica espor­tiva, s’ha produït un canvi de guió ines­pe­rat i els lamen­ta­bles fets que es van pro­duir en aca­bar el par­tit han donat la raó a les fut­bo­lis­tes que van renun­ciar al Mun­dial. Les seves com­pa­nyes, empo­de­ra­des en cons­ti­tuir-se com a refe­rents soci­als per a tota la ciu­ta­da­nia i amb el suport del govern i d’alguns par­tits polítics, ara sí que sem­blen majo­ritària­ment estar dis­po­sa­des a per­dre’s uns Jocs Olímpics, l’altre gran somni per a una espor­tista, si no es pro­du­ei­xen els can­vis que con­si­de­ren neces­sa­ris.

Manuel Vázquez Mon­talbán citava sovint una frase d’una obra de l’escrip­tor Fri­e­drich Dürren­matt: “Quins temps aquests en què cal llui­tar per allò evi­dent”. A la nos­tra soci­e­tat, la igual­tat entre homes i dones per exer­cir la seva pro­fessió en les matei­xes con­di­ci­ons i amb idènti­ques opor­tu­ni­tats sem­bla ser una d’aques­tes “evidències” per les que encara cal llui­tar al segle XXI. Per això merei­xen ésser recor­dats els noms d’aque­lles juga­do­res que van pri­o­rit­zar les seves con­vic­ci­ons per­so­nals per damunt de la seva car­rera espor­tiva i rebre el reco­nei­xe­ment públic que es merei­xen com a cap­da­van­te­res en la lluita per la igual­tat en el món del fut­bol, sense obli­dar-nos de mol­tes altres pio­ne­res. Elles poden ser un refe­rent social per a mol­tes dones i esde­ve­nir les autènti­ques heroïnes d’un fet històric que ens pot fer avançar més com a soci­e­tat que no pas un títol mun­dial: la trans­for­mació d’unes ins­ti­tu­ci­ons anco­ra­des en el pas­sat. Afor­tu­na­da­ment, a diferència del que va suc­ceir fa 12 mesos i mal­grat les pres­si­ons, en aquesta ocasió no s’ha tren­cat la uni­tat de les fut­bo­lis­tes al vol­tant d’una causa col·lec­tiva que depassa la seva indi­vi­du­a­li­tat..