Recorda el meu nom
L’any 2005, quan el Barça ja havia guanyat la Lliga, Nike va llançar la campanya publicitària “Recorda el meu nom” on apareixien imatges dels joves del planter blaugrana més destacats i, finalment, les paraules d’un jugador argentí de 17 anys amb un esplendorós futur per endavant: Leo Messi. El vídeo associava els èxits esportius amb el nom de les grans promeses de La Masia.
Sempre es diu que la història l’escriuen els vencedors. Sovint només queden en el record dels aficionats aquells futbolistes que han aconseguint grans èxits o han realitzat gestes fora de l’abast de la resta dels mortals. Romanen a la memòria col·lectiva els qui han guanyat premis individuals, marcat gols decisius per guanyar campionats, aturat penals en les finals o realitzat alguna jugada extraordinària.
Així ha succeït amb la consecució del Mundial per part de la selecció espanyola femenina de futbol. Amb tot mereixement, els mitjans de comunicació han elaborat un relat triomfalista que ha exalçat l’autora de l’únic gol de la final, la millor jugadora del torneig, la jove portera suplent, el paper de les veteranes o la unió del grup. Fins i tot, abans del lamentable comportament del màxim representant del futbol espanyol i de totes les conseqüències que s’han derivat, també van rebre elogis el seleccionador, amb el seu staff, i els dirigents federatius.
En canvi, hi ha hagut un cert oblit i força indiferència, amb honroses excepcions, al voltant de les considerades perdedores del pols amb la Federació. Ens referim a les futbolistes que van declarar-se “no convocables” fins que no es produïssin canvis a les estructures federatives i s’establissin unes condicions de treball iguals als de l’equip masculí que els permetessin desenvolupar tot el seu potencial. Patri Guijarro, Mapi León, Claudia Pina, Lola Gallardo, Amaiur Sarriegui i Nerea Izaguirre van preferir mantenir-se fidels als seus valors i principis per defensar fins a les darreres conseqüències -la pèrdua de l’oportunitat de ser campiones del món- una causa que consideraven justa i que ara sembla tenir el suport de l’opinió pública i publicada.
Tanmateix, contra tot pronòstic, tal i com succeeix amb la més autèntica èpica esportiva, s’ha produït un canvi de guió inesperat i els lamentables fets que es van produir en acabar el partit han donat la raó a les futbolistes que van renunciar al Mundial. Les seves companyes, empoderades en constituir-se com a referents socials per a tota la ciutadania i amb el suport del govern i d’alguns partits polítics, ara sí que semblen majoritàriament estar disposades a perdre’s uns Jocs Olímpics, l’altre gran somni per a una esportista, si no es produeixen els canvis que consideren necessaris.
Manuel Vázquez Montalbán citava sovint una frase d’una obra de l’escriptor Friedrich Dürrenmatt: “Quins temps aquests en què cal lluitar per allò evident”. A la nostra societat, la igualtat entre homes i dones per exercir la seva professió en les mateixes condicions i amb idèntiques oportunitats sembla ser una d’aquestes “evidències” per les que encara cal lluitar al segle XXI. Per això mereixen ésser recordats els noms d’aquelles jugadores que van prioritzar les seves conviccions personals per damunt de la seva carrera esportiva i rebre el reconeixement públic que es mereixen com a capdavanteres en la lluita per la igualtat en el món del futbol, sense oblidar-nos de moltes altres pioneres. Elles poden ser un referent social per a moltes dones i esdevenir les autèntiques heroïnes d’un fet històric que ens pot fer avançar més com a societat que no pas un títol mundial: la transformació d’unes institucions ancorades en el passat. Afortunadament, a diferència del que va succeir fa 12 mesos i malgrat les pressions, en aquesta ocasió no s’ha trencat la unitat de les futbolistes al voltant d’una causa col·lectiva que depassa la seva individualitat..