Del FC Barcelona al club España
El 29 de març del 1939, el setmanari Marca, portaveu oficiós del règim franquista en matèria esportiva, explicava quina era la situació a Barcelona poques setmanes després de l’ocupació de l’exèrcit feixista. Segons aquest mitjà, la “poca activitat esportiva que hi havia [...] va quedar automàticament paralitzada amb la incorporació de la ciutat a l’Espanya nacional”. El mateix dia que els autoanomenats nacionals entraven a la ciutat, un oficial de l’exèrcit franquista, acompanyat d’un escamot de soldats, es va dirigir al camp de les Corts. Allà van trobar-hi un conserge veterà, en Manuel Torres, i també el secretari i home fort del club, Rossend Calvet, que els va rebre amb aquestes paraules: “Aquí tenen vostès el temple destinat al culte a l’esport i la cultura física. Ha estat i l’hem respectat durant tota la guerra. Ara, vostè decidirà.” Durant alguns dies, aquell “temple” de l’esport es va reconvertir en un parc mòbil per instal·lar-hi material bèl·lic.
El setmanari no només feia un estat de la qüestió de la situació esportiva. També avançava què calia fer abans de reprendre l’activitat: “Calen unes depuracions, saber el que va fer cadascú i el que va deixar de fer. I per dur a terme aquesta depuració van sortir ràpidament cap a Barcelona persones de la nostra Nacional de Futbol, que tenen una aclaparadora tasca per fer. Dels seus treballs d’investigació i d’informe en sortiran més tard els noms dels directius nous o vells capacitats per prendre les regnes de la federació regional i els comandaments dels clubs, així com la fitxa de conducta i autorització.” La publicació vaticinava que alguns clubs ho tindrien més “senzill” que d’altres: “La intenció és que a la capital de Catalunya funcionin el més aviat possible de nou l’Espanyol, l’Europa, el Badalona i el Sabadell.” En el cas del Barça, contràriament, deixava molt clar que “res se sap”; i fins i tot s’aventurava a anunciar una mesura ben sorprenent: “No tindria res d’estrany que es canviessin els colors de la seva camiseta i que el seu títol també canviés. Predomina el criteri que en comptes de Barcelona passi a anomenar-se, ressuscitant un vell rètol, l’Espanya.”
La idea de rebatejar el nom del club i de canviar la seva camiseta no era només una dèria del periodista que havia escrit l’article. De fet, havia estat plantejada seriosament des de cercles propers al règim, molestos per la identificació catalanista del club, encara que ni la camiseta tingués cap color identitari ni el nom del club, cap ressonància catalanista, sinó simplement geogràfica. En un informe que va enviar el cap de policia de Barcelona, Luis Martí Olivares, al cap de la direcció general de Seguretat a Madrid, José María Finat y Escrivá de Romaní, es podien llegir perles com aquesta: “És de domini públic que el FC Barcelona sempre ha fet política, en un principi catalanista i des de fa molts, francament separatista.”
A l’hora de la veritat, el nom del club es va modificar. Però no pas per dir-se “Espanya”, sinó per alterar l’ordre de les dues primeres paraules. Va passar a dir-se Club de Fútbol Barcelona per “espanyolitzar-lo per complet”, tal com volia la Jefatura Provincial de Propaganda. El mes de setembre es va rebre una notificació de la delegació de la Federació Espanyola en la qual es convidava la gestora “a modificar l’escut o distintiu del club”. Segons el mateix escrit, no hi havia cap inconvenient en el fet que “el club segueixi mostrant en la seva insígnia part de l’escut de la ciutat, però com sigui que s’han suscitat dubtes sobre si són dues en lloc de quatre les barres que hi ha al costat de les creus, s’acorda assessorar-se degudament i contestar la comunicació de la delegació federativa després d’aquests tràmits”. El delegat, que no devia anar gaire fi de la vista o de matemàtiques, va acabar imposant que les quatre barres es convertissin en dues.