Heus aquí la resposta que tanta gent estava esperant. Per què Cancelo va acabar fracassant al City de Pep? L’opinió generalitzada –sense que hi hagi cap confirmació de les dues parts– és que el lateral portuguès no portava bé ser suplent en la seva darrera etapa al club. Havent vist com actua aquests primers dies al Barça de Xavi, intueixo que la raó no era precisament jugar poc, sinó jugar massa quan entrava al terreny de joc, un fet que destarotava completament qualsevol esquema que el tècnic de Santpedor hagués plantejat als jugadors durant la setmana.

Cancelo, que al seu moment va ser el lateral dret més car de la història (70 milions d’euros), ha aprofitat que el Barça de Xavi no només necessita un lateral dret, sinó també un migcampista organitzador i fins i tot un finalitzador de segona línia, per fer realment el que li dona la gana, una situació estratègicament horrorosa per a un entrenador tan metòdic com Guardiola, que al final va prendre la millor decisió per a ell i la pitjor per al jugador: deixar-lo a la banqueta. Veurem si Xavi podrà controlar la incontinència de Cancelo, que després d’aquests partits va tan envalentit com un gall en un corral de gallines. En pocs entrenaments ja ha vist que tècnicament és més bo que pràcticament tots els jugadors de l’equip, que té llibertat absoluta i que l’esquena ja la cobrirà Kounde, Araujo, Romeu, Gavi o qualsevol altre. De fet, al Bayern de Munic, que tenia una opció de compra de 70 milions, van veure en pocs partits que no els convenia un vers tan lliure com aquest en una formació teutònica en què tots tenen una funció encomanada i no pas tres o quatre.

Al City del triplet de la temporada passada, Guardiola va decidir posar al darrere defenses rocosos com Walker, Rúben Dias, Akanji i el gegant Stones, tots amb un físic formidable per guanyar duels individuals i entendre el joc col·lectiu i de posició de la manera més competitiva possible, sense dissidències sobre la gespa, un quartet de percussió amb la missió que els solistes Bernardo, De Bruyne i Haaland brillessin amb llum pròpia. No hi havia lloc per a la teoria del caos que sovint s’ha instal·lat en el joc del Barça i que amb la presència dels Joãos ha fet un pas endavant, sense que ningú sàpiga cap on viatjarà finalment aquest equip.

El mateix Guardiola, per fer el pas que li faltava a Europa –aixecar la Champions–, va renunciar a un fonament que pràcticament va inventar, com moltes altres coses, ell mateix. La posició del lateral com un migcampista més. Ho va fer amb Cancelo per l’esquerra, i també amb Zíntxenko, ara a l’Arsenal, en la mateixa posició. Però heus aquí que fins i tot ell va veure que a Europa el risc era excessiu i ara tenim un guerrer com Akanji tapant la banda esquerra i un central com Stones, molt discutit quan va arribar, exercint de mariscal al mig del camp.

A la llarga deixar que els laterals se’n vagin com si res a fer de mitjos centre o d’interiors potser serà un suïcidi quan arribi, ja no dic el Madrid de Vinícius, sinó fins i tot el Porto. El Girona de Míchel, un equip superlatiu, va fer el mateix la temporada passada i ho està repetint amb matisos des de l’esquerra, però cada partit és una lliçó magistral sobre com s’ha de preparar entre setmana la pròpia proposta també en funció del rival, un fet en què Xavi encara flaqueja.

Contra el Celta, per exemple, era evident que Benítez, un mestre de l’art de la defensa i el contraatac, posaria al darrere tants homes com hi cabessin. En canvi, l’equip blaugrana va sortir amb el seu extrem menys desequilibrant, Ferran, i van haver d’aparèixer una legió de davanters en la segona part per remuntar de miracle. I, enmig del caos, com dèiem, un dels reis és Cancelo. Però el City, l’equip més madur del futbol mundial, ja no està per aquestes aventures. Allà, si et desmarques del guió, com deia Alfonso Gerra, no surts a la foto.