Futbol i paciència
El planeta futbol està al·lucinant amb el Girona que entrena Míchel Sánchez. Després de sis jornades, l’equip blanc-i-vermell lidera la classificació juntament amb el Barça, està al davant del Real Madrid, ha encadenat cinc victòries, no coneix la derrota, i tot això, practicant un joc atractiu i estimulant amb una plantilla molt barata. La veritat és que és fascinant. I la culpa d’això és de Míchel. El Girona és un equip d’autor que ha creat el tècnic de Vallecas després de dos anys al capdavant. I Míchel ha fet i està fent una feina extraordinària perquè ha tingut temps i confiança. Perquè el seu Girona no va començar com un avió. En aquell primer curs (2020/21) a segona divisió A, l’inici va ser complicat i en la jornada 12, amb més de dos mesos de competició ja disputats, el conjunt gironí ocupava posicions de descens. I feia cinc jornades que estava a la zona calenta. Una situació delicadíssima en aquell moment, i més en un equip que aspirava a tornar a primera divisió. Però en aquell moment la propietat del club, el president (Delfí Geli) i el director esportiu (Quique Cárcel) van mantenir-se serens, quan tampoc hauria estat estrany –passa habitualment en el futbol– que haguessin apostat per un canvi a la banqueta. Es va tenir paciència, un concepte molt sovint dissociat del futbol, i ara en recullen els fruits, en el que és una demostració que s’ha d’apostar pels projectes i donar temps als entrenadors. Perquè construir un equip és un procés que requereix temps.