Què s’hi juga l’Uni?
L’estrena de l’Spar Girona a la Lliga Femenina de bàsquet va ser nefast. No es pot negar l’evidència. Falten punts a les mans i cames per defensar. Deixar el marcador a 38 al final dels quaranta minuts de joc –el pitjor registre del club en la màxima categoria– és relativament preocupant, tenint en compte que bona part del pes ofensiu se suposa que el tindran dues peces encara per arribar com són Morgan Bertsch i Kelsey Mitchell. Se les espera com pluja caiguda del cel. Se suposa, també, que quan Ainhoa López i Magali Mendy –i més tard Irati Etxarri– se sumin al 100% al projecte es guanyarà consistència, tant al davant com al darrere. A més, el primer rival d’aquesta temporada, el Casademont Saragossa, equip d’Eurolliga i en una clara dinàmica ascendent i de consolidació al top de l’elit del bàsquet femení, no era el millor per debutar. I també és cert que l’important no és com es comença, sinó com s’acaba. Com a prova només cal repassar la temporada passada. Per tant, cal posar-ho tot en la mesura que toca però tampoc es poc caure en la condescendència. Perquè l’Uni s’hi juga moltes coses aquesta temporada.
Podríem dir que ens trobem en un punt d’inflexió, després que el curs passat l’equip no arribés ni a les semifinals de la lliga, fet que li va fer perdre la plaça a la màxima competició europea. Aquest final ha condicionat, sense cap dubte, la confecció de l’actual plantilla, amb una important regeneració de peces. És un començar de nou. I els inicis en les noves etapes no solen ser fàcils. L’equip, però, s’ha de posar les piles ràpid si no vol que l’entorn s’instal·li en el nerviosisme en qualsevol moment. Una situació que indefectiblement pressionaria l’equip. I, a partir d’aquí, molt fàcilment es pot entrar en una dinàmica de roda de hàmster de la qual pot ser molt difícil sortir. Esportivament, el club ho ha fet tan bé els darrers anys que les expectatives són molt altes. I això és un orgull però també una llosa que t’obliga a oferir un nivell digne sempre. I més encara en el context esportiu que hi ha ara mateix a la ciutat de Girona, amb un equip de futbol masculí que enamora i un de bàsquet que ha començat la temporada a l’ACB amb molt bones sensacions. I qui digui que això enriqueix, té raó. Però també pot influenciar, i no positivament, al que porti la pitjor dinàmica. Perquè les possibilitats dels gironins per ser arreu són limitades. La butxaca dona per al que dona. I seguir els tres equips en directe suposa una important despesa econòmica. I si s’ha descartar alguna opció, té més números el que fa xalar menys. No hi ha cap dubte. Per tant, l’Uni també s’hi juga això. Més enllà dels resultats esportius en si de l’equip, el club també s’examina en altres sentits. Els darrers anys Fontajau ha estat fidel. Molt fidel. Donant suport a l’equip en tot moment. Quan les coses han anat bé i quan han anat malament. Perquè el públic ha respost a la mateixa altura d’un equip que s’hi ha deixat la pell i que ha tingut èxits. I això és el que s’espera de l’Uni aquesta temporada. Sacrifici, donar-ho tot a la pista i convèncer. I després de la imatge que es va oferir en aquesta primera jornada de lliga sembla que encara estem lluny d’aquest objectiu. Hi ha temps. Tot just la pilota comença a botar. Però les fuites defensives i la manca d’idees en atac que es van fer paleses a Saragossa no es poden amagar sota una llista d’excuses. Haurien de ser un primer crit d’alerta. Més val ara, al principi, que no pas quan sigui massa tard.