Ser gironí –sempre en sentit extens–i seguidor de l’esport sol donar bones possibilitats de diversió i grans satisfaccions. El Palamós jugant-se la possibilitat de fer la promoció a primera divisió, el Figueres lluitant amb el Cadis per pujar a la categoria d’or i amb el Deportivo per jugar la final de copa, els títols de Salvador Servià contra Carlos Sainz, un equip vint anys a l’ACB i el retorn a l’elit amb Marc Gasol com a nexe d’unió, dues lligues i grans victòries d’Eurolliga de l’Uni Girona resumeixen molt per sobre una trajectòria de prop de 40 anys d’èxits... i ara si us plau tothom dret, que arriba el líder.

No és el primer equip modest que és líder de primera divisió amb el campionat ja iniciat. Alguns fins i tot han resistit tota la primera volta. Perquè això passi és imprescindible arrencar amb una plantilla en forma, amb una manera de jugar assimilada més enllà d’una breu pretemporada, amb un entrenador a qui els jugadors segueixin amb fe cega i no patir lesions (o bé tenir una plantilla amb les posicions ben doblades). Tot això ho exhibeix a dojo el Girona, i també altres atributs com un futbol que entusiasma per desacomplexat, coherent, precís i preciós, que amb pilota combina vertigen i pausa i sense pilota estressa el rival. Afegim-hi joventut i talent –per fi els efectes dels vincles amb el City es fan notar–, haver tocat la tecla del futbol ucraïnès més bé que ningú i un estat d’ànim a prova de gols del rival, i tindrem el quadre d’un equip que quan es planta a la gespa sempre fa la sensació que el resultat pot canviar d’un moment a l’altre per l’acció d’un futbol sovint incontestable que alterna el videojoc i els dibuixos animats.

També ha passat més d’una vegada que un equip modest que ha liderat la lliga i ha tutejat els grans en la primera volta perd gas en la segona. És normal. No sol tenir una plantilla llarga ni amb dos jugadors per posició –no és aquest el cas–, l’scouting funciona i el respecte que genera encadenar victòries i bons resultats impedeix agafar desprevinguts els rivals –per alguna raó Ancelotti va reservar dimecres Bellingham i Kroos–. D’altra banda, el rodatge dels equips grans els fa créixer en el seu desplegament futbolístic. Podria passar que el Girona fos un de tants equips que afluixen. A risc d’equivocar-me, no ho crec. Fa tota la sensació que la comoditat que desprèn Míchel amb els seus jugadors és recíproca i aquest és un bé futbolístic molt escàs. Tampoc una hipotètica baixa llarga sembla poder fer trontollar els fonaments perquè no hi ha dependència de ningú. Una sèrie de mals resultats sempre pot fer perdre un llençol, però el Girona exhibeix tantes virtuts al camp, amb pilota i sense, que costa molt imaginar que un episodi o un moment pugui fer oblidar tantes coses que ara s’estan fent tan bé. En tot cas, especular ara que els punts ja sumats en aquest inici fantàstic apuntalen la permanència seria una falta de respecte a la motivació i al somni que es viu a Montilivi i, sobretot, a la realitat futbolística d’un equip amb sis victòries, un empat i molts gols i espectacle en set jornades.

Acabo. Relativitzeu tot el que acabeu de llegir, que no la dec tocar prou bé. Escolteu Míchel i feu-li cas amb els ulls clucs, com els jugadors. Segur que us dirà que demà el Madrid pot perdre a Montilivi una vegada més.