Caçafantasmes
A aquestes alçades ja costa desxifrar si la Xavineta se’n va a Europa a reviure el dia de la marmota en format viacrucis, a practicar-se un exorcisme o a jugar un partit de la Lliga de Campions. Cadascú té l’herència que té i arrossega les creus que arrossega, cert; no és cap secret que el Barça es va adormir en els llorers massa temps, es va fotre una nata de campionat i ha hagut de començar pràcticament de zero per tornar a ser algú a la planta noble de la Champions. Però Xavi Hernández és un tipus de futbol, abans jugador i ara entrenador, i vol que li parlin de futbol, no de metafísica, de fantasmes o del pessimisme cultural del Barça a.C. (llegeixi’s abans de Cruyff). És tan fàcil i tan català com tocar de peus a terra i ser conscients que, si Déu va trigar set dies a crear el món i Guardiola set anys a construir un equip de referència com ara el Manchester City, el Barça de Xavi, de Pedri, Gavi, Balde, Araujo i Lamine, de Kounde, De Jong i Ferran, ha de picar molta pedra encara per posar-se a aquest nivell. I sí, naturalment, en aquest camí s’han de guanyar partits com el de dimecres passat al camp del Porto, per 0-1 i gràcies, i ser prou pragmàtic per veure el got mig ple i continuar treballant per omplir-lo del tot.
Intangibles?
No dec ser l’únic que es va menjar el gripau de l’estadi Do Dragao pensant que fa un any el Barça probablement n’hagués sortit derrotat i, en fa tres, fins i tot golejat. Per què ara no? Benvinguts al món dels intangibles. Algú deu pensar, sort que el VAR va estar despert i el Porto, poc inspirat. I no els faltarà raó. Però si el Barça va guanyar a pesar de les baixes (De Jong, Pedri, Raphinha), de la lesió de Lewandowski i el mal de panxa de Lamine, de l’expulsió rigorosa de Gavi, i d’un dia de males decisions amb la pilota va ser gràcies a l’encert i la contundència de Gündogan i Ferran per marcar la diferència; va ser pel partidàs de facultats i concentració de Kounde i Araujo al mig de la defensa; va ser per la fiabilitat de Ter Stegen sota els pals; va ser per la feina incansable de Gavi; va ser per l’esforç i la solidaritat defensiva de l’equip, i va ser també pel plus que dona la fe dels futbolistes en el grup, en el tècnic i en el full de ruta. Un full de ruta que, per cert, s’ha vist alterat fa quatre dies per l’arribada dels Joãos, Félix i Cancelo, que sumen talent però també alteren l’equilibri de l’equip i necessiten un temps d’adaptació.
Xavi 100
El cert és que el Barça va guanyar fora de casa a Europa tres anys després. Va guanyar en un camp difícil, en un mal dia i superant adversitats i fins i tot fantasmes. Ha encarrilat la classificació en dues jornades. I, de moment, és l’equip més golejador (6) i menys golejat (0) de la competició. Són números, resultadisme, però també són canvis significatius, símptomes d’allò que fa tant de temps que el Barça reclamava amb urgència, regeneració. Un concepte més fàcil de verbalitzar que de materialitzar. I una prioritat dels 100 partits que Xavi Hernández acumula ja com a entrenador del Barça. Temps per acomiadar una era i el llarg crepuscle que l’ha acompanyat i per iniciar un nou cicle, amb molta gent nova, molta joventut, un nord recuperat després de molt temps, un lideratge creïble i una dinàmica de creixement inèdita des del triplet del 2015. Tot just una pista d’enlairament. Ara toca guanyar alçada.
