No vull portar a un malentès amb aquest titular. No parlo de mi, de moment. Aquestes línies venen a tomb del nou campionat que ha assaborit a la Fórmula 1 el nostre amic Verstappen. Tots els que passin per la pedra Fernando Alonso i Carlos Sainz són amics nostres. Això per descomptat. Amb tot, els que fruïu amb els esports de motor heu de començar a posar dates de caducitat. Primer sereu vosaltres, però després vindrà tota la resta. És inassumible en un món com aquest, o en una caldera més ben dit, que any rere any s’encadenin campionats que gasten un combustible i una energia tan exagerats només per una raó: l’entreteniment. Però l’entreteniment també és un motor econòmic de la societat i per això aquesta és una roda que ara, i dic ara, no pot parar. Més aviat una bola de neu, en diria jo. En nom del progrés i dels llocs de treball, perquè aquí rau la mare dels ous, es va allargant artificialment la vida d’activitats insostenibles i els que vinguin ja s’ho trobaran. Literalment.

Però això no només va de cotxes i motos. Ara mateix no hi ha cap esport professional que sigui beneficiós per a la humanitat o el planeta si ens ho mirem fredament des de fora. Equips de futbol i bàsquet volant cada vegada més lluny; multinacionals dissenyant superlligues màgiques amb els petrodòlars de grans dictadures; estadis i pavellons permanentment a 20 graus, sigui en ple desert saudita, sigui a la frontera d’Alaska; competicions cada dia sense solta ni volta només per donar gra a les plataformes televisives, etcètera. Tot això s’acabarà, només falta saber com i quan.

No tinc res contra unes activitats professionals o les altres. Miro de descriure-les i les conclusions cauen soles. No hi ha cap esport més ecològic, per exemple, que anar amb bicicleta. En el meu Top 3 d’esports hi ha el ciclisme. Ara feu l’esforç de posar-vos imaginàriament al sofà i veure una etapa del Tour i tot el que l’acompanya, autobusos, cotxes, milers d’autocaravanes, plàstics a tot arreu, escombraries i desplaçaments de vehicles de motor amunt i avall com si no hi hagués un demà. L’espectacle sovint és memorable. També ho era el circ romà, i no ho dic pels lleons menjant-se els cristians. Tot el que en queda és el Coliseu de Roma. Dos mil anys després, veure gladiadors a l’arena no té cap sentit, com d’aquí a dos mil anys (guardeu l’article) Messi serà una llegenda tan arcaica com la de Marc Atili Règul.

Deixem el ciclisme i el futbol i anem a l’esport més pur de tots, córrer. Ahir mateix, el kenyà Kelvin Kiptum va fer el rècord de la marató a Chicago. Com la de Nova York, aquesta prova viu de la participació de milers i milers de corredors que hi arriben de tot el món, no només dels EUA. Desplaçaments, desplaçaments i desplaçaments. Ens quedarien, segons alguns profetes del nou mil·lenni, els esports electrònics. Però desenganyeu-vos. Fins i tot els servidors necessiten una energia que serà més profitosa en altres àmbits de la vida.

Amb tot, combato l’hipotètic pessimisme que es podria desprendre d’aquestes línies assegurant que l’esport, en el sentit més antropològic, no morirà mai. Mireu els escacs. Milers d’anys portem barallant-nos amb les peces. I per jugar a futbol només cal una pilota, una porteria i ganes de passar-s’ho bé.