El Barça perviu entre la nostàlgia d’un passat idealitzat, l’esperança hiperbòlica del futur, i la mesura impossible de qui intenta conciliar expectatives amb realitat. Aquesta naturalesa neuròtica d’un club que accepta la victòria si va vestida d’excel·lència, ens porta a jutjar abruptament dies de foscor i a celebrar sense mesura petites alegries: un drama per qui mai gaudeix del tot perquè tendeix a sobreviure depressions extremes de poca durada.

Per això, com a conseqüència d’aquesta salut mental fràgil, necessitem rutines i trobar la seguretat en una certa repetició de cànons futbolístics, i el Barça de Xavi, ara mateix, desperta suspicàcies perquè no respon a la fiabilitat precisa de qui després de cent partits hauria de tenir la tecla per minimitzar neurosis col·lectives. Per tant, l’aficionat es troba com esperant Godot camí d’enlloc, perdut en aquell instant on s’adona que fa mesos que esguarda un Barça de Xavi que mai arriba: el futur esperançador hauria de ser un present indiscutible, i realment, no se’l veu.

A partir d’aquí, ningú discuteix el context apocalíptic de la seva arribada salvífica on va debutar jugant-se les garrofes, entre d’altres, amb Mingueza, Piqué, Alba, Demir, Ilias, Memphis, Coutinho, Eric Garcia o Riqui Puig, però també s’ha de dir que un parell de temporades després, si les lesions li ho permeten, pot plantejar un partit amb Cancelo, João Félix, Lewandoski, Gündogan, Gavi, Pedri, Koundé, De Jong, Ferran Torres, Araujo, Balde, o Lamine Yamal. Conclusió ràpida: una plantilla blaugrana no havia tingut un gir tan radical des de l’arribada de Cruyff setmanes després l’Hesperia, i per tant, l’evolució del joc i la fiabilitat de l’equip han d’anar en consonància amb aquesta rebregada de noms. Ras i curt, qualsevol absència de desenvolupament futbolístic és un símptoma d’incapacitat de fer créixer exponencialment uns jugadors que haurien de guanyar bé a Getafe, Mallorca, i Granada: la responsabilitat està a la banqueta.

De totes maneres, en aquest context de creixement avortat es podria remetre als èxits de la temporada anterior, la lliga aconseguida a través de la subsistència, un títol que, a banda de tenir una finalitat en si mateix, representava el punt de partida d’una història més completa, però el cas és que no tenim una maduració equitativa amb la pilota als peus i tampoc es mantenen els fonaments estructurals de la temporada passada. Un problema agreujat per la redundància del discurs genètic de l’entrenador que ens porta a establir quatre hipòtesis explicatives de la situació de l’equip: Xavi no sap què vol, o no s’explica, o els jugadors no l’entenen, o les tres anteriors són correctes.

En definitiva, aquest Barça no dona el necessari per salvaguardar la psicologia malmesa de l’aficionat àvid de rutines, i ara més que mai Xavi necessita la parada de seleccions per plantejar-se quina ha de ser la cara de l’equip més enllà d’enaltir l’èpica per tapar els propis errors. No ens enganyem, nom per nom el Barça té plantilla per no conformar-se només a passar la primera fase de la Champions amb l’excusa de venim d’on venim, i quan el respectable té la sensació que Oriol Romeu, Gündogan, Lewandowski, Cancelo, João Félix o Ferran Torres rendeixen per sota del que es pot esperar d’ells, doncs res, és una mostra que el problema no és si el Barça de Xavi ha arribat o no, sinó que la vertadera angoixa del culer bipolar és el dubte de si, després de tot, hi ha alguna cosa per arribar o sempre estarem així.