En construcció
És un clàssic però, tanmateix, una veritat com un temple. En el bàsquet, els partits es construeixen des de la defensa. Hi ha una llei no física inexplicable que diu que la cistella es fa proporcionalment més gran en funció de com responen les cames al darrere. A més intensitat defensiva, més encert ofensiu. Mentalment és com un xut d’adrenalina que va directe a la vena.I és a partir d’aquesta regla no escrita que podem explicar el marge de millora que va mostrar l’Spar Girona en la segona jornada de la Lliga Femenina de bàsquet. Entremig, a la Lliga Catalana, encara penjaven moltes mancances que es van fer evidents en l’estrena de la temporada contra el Saragossa. I, segurament, les defensives eren les mes preocupants, tenint en compte que de cara a la cistella, Bertsch, que acabava d’aterrar, i Mitchell, que va arribar uns dies després, són jugadores amb molts punts a les mans. Tard o d’hora es posaran a to. Per tant, de les diverses fuites que es van veure a la jornada 1, la prioritària era fortificar la pròpia cistella. I dissabte passat a Fontajau ja vam intuir que les de Laura Antoja han començat per aquí. La millora defensiva va ser evident. No només es va mostrar més intensitat davant les accions del rival sinó que ja hi havia un punt d’anticipació. Bàsic en el tipus de joc que vol desplegar l’Uni, a còpia de córrer i jugar sempre que es pugui en transició. Tot s’ha de dir, el Barça CBS és lluny ara mateix d’aquell equip revelació de la temporada passada. I, en termes defensius, l’Uni té encara marge de millora si vol competir de tu a tu amb rivals de primer nivell. Però la millora és indiscutible.
En atac, són figues d’un altre paner. Estem encara en fase poc madurativa. L’equip s’aboca al seu joc interior i confia tot el pes i la responsabilitat a Tolo i Margariti, bàsicament. D’una manera, a torns, exagerada. A l’exterior de tant en tant sorgeixen petits oasis. La veterana Igueravide ja va amb la cinquena posada, malgrat haver tingut un estiu intens de competicions internacionals de 3x3. La resta de l’artilleria exterior, un xic mullada i poc efectiva. S’està en espera que Mitchell deixi enrere el jet lag i trobi el seu lloc a l’equip per brillar com s’espera d’una crac WNBA del seu nivell. I que l’equip entengui que Bertsch és una interior que es passa mitja vida a la llarga distància i que cal buscar-la també allà, perquè hi és tant o més efectiva que a l’interior i, a més, genera uns espais que seran d’or quan se sàpiguen aprofitar.
És cert quan Laia Palau, directora esportiva de l’Uni, assevera que l’equip està en construcció. Quasi des de la base, podríem matisar. Amb set jugadores noves i amb algunes d’elles havent de canviar el rol que tenien en els seus equips anteriors. Però el temps no s’atura ni espera ningú. I avui ja hi ha un primer partit d’Eurocup a Fontajau, contra el Diddeleng luxemburguès, i quasi sense respir, dissabte un Perfumerías Avenida a Salamanca. Una oportunitat, la d’aquest vespre, per continuar progressant adequadament en defensa i continuar en aquesta feina d’encaix i rodatge en atac. Presumiblement, un dia per continuar en aquest treball d’agafar ritme de partit i personalitat pròpia com a equip. Dissabte, contra l’Avenida, el nivell serà sideralment molt superior. Dos equips en fases molt diferents, a hores d’ara. Només cal recuperar el partit de les salmantines a l’Eurolliga contra el Mersin. Però la premissa és la de sempre: no és com es comença, sinó com s’acaba.