El faraó es va menjar el futbolista
Hi ha imatges que van directes a la memòria selectiva. Per als que, com jo, tenim la sensació que al disc dur del cervell hi acumulem massa informació supèrflua, se’ns activa la dopamina quan algun ressort ens condueix a un record plaent. En la prèvia del Celta-Barça, una periodista de l’operador que transmetia el partit va entrevistar algú que tenia una cara que m’era coneguda. Era molt més ufanosa que la que tenia guardada a la memòria, però de seguida em vaig adonar que, inequívocament, era la de Mido, el futbolista egipci que va meravellar fa més de vint anys, i que havia jugat mitja temporada en l’equip de Vigo.
És fàcil admirar futbolísticament professionals impecables com Messi o Cristiano Ronaldo, per la seva genialitat però perquè són capaços de centrar-se a aconseguir el màxim del seu rendiment durant molts anys. Però sé que no soc l’únic que es deixa robar el cor també pels genis maleïts. Per aquells futbolistes efímers que al cap dels anys et deixen la sensació que mai van arribar a ser el que podrien haver estat per les seves qualitats futbolístiques. Mido em va obrir aquesta capseta de records (on n’hi ha uns quants més).
Ahmed Hossam Hussein Abdelhamid, Mido, va ser un talent precoç. Als 16 anys va debutar en el Zamalek, l’equip de referència a Egipte, i l’any següent el va captar el Genk belga. Només hi va estar un any i els seus gols, però sobretot la manera de fer-los, el van dur a l’Ajax. De seguida va fer gols i va ajudar l’equip holandès a guanyar la lliga, la copa i la supercopa la temporada 2001/02. Però el primer que havia fet després de signar per l’Ajax va ser comprar-se un Ferrari. Tot va anar molt de pressa en l’inici de la carrera de Mido. Golejava amb facilitat. Infal·lible en les rematades de cap, elegant i implacable amb l’esquerra, tan fi com contundent. Sempre emmirallant-se en Thierry Henry, llavors figura de l’Arsenal. “No tinc cap dubte que no hi ha hagut mai un jugador com ell”, va arribar a dir Mido. Els seus gols el van situar de seguida com una de les grans promeses en el futbol europeu, i això que en aquell Ajax també hi havia Ibrahimovic i Van der Vaart. I, és clar, en tota una celebritat a Egipte, a l’altura del que havia significat l’actor Omar Sharif. El problema és que Mido anava pel futbol i la vida a velocitat de Ferrari però sense volant. Un dia que va ser titular però que va ser substituït per Ibrahimovic a 20 minuts del final va acabar amb un incident greu al vestidor. Hi va haver una discussió que va acabar amb Mido llançant unes tisores a Ibrahimovic que per molt poc no el van ferir. Arribats a aquest punt, Mido ja tenia molt mala relació amb el tècnic, Ronald Koeman, i la segona temporada en l’Ajax la va acabar en el Celta com a cedit.
En el seu debut no va tardar ni 20 minuts a marcar. No era un Celta qualsevol. Aquella temporada va ser històrica: es va classificar per a la Champions League, amb un gol decisiu de l’egipci. Els ulls del futbol europeu el van continuar mirant amb atenció però ja amb la prevenció de saber que tenia un caràcter difícil. El Celta no va voler pagar els 10 milions d’euros que li demanava l’Ajax per traspassar-lo, però l’Olympique de Marsella en va pagar 12. Allà va competir amb Drogba i també amb les lesions. L’any següent va jugar en el Roma. Mai s’hi va acomodar. Va trobar més estabilitat en el Tottenham. Però fins que es va retirar, als 30 anys, va pelegrinar d’un club a un altre sense acabar de ser mai el jugador que prometia ser i anant de polèmica en polèmica, com la que el va apartar sis mesos de la selecció d’Egipte, on era adorat, per menysprear el seleccionador. Però què volen que els digui, cadascú té debilitat pels jugadors que vol, malgrat que el faraó es va acabar menjant el futbolista. A mi mai se m’esborraran la seva classe, la seva facilitat per jugar a futbol i la seva naturalitat per fer gols.
Per als que poden pensar que això són dèries d’un vell aficionat, avui dia ho tenen fàcil: busquin-lo a YouTube. Un bon passatemps en aquesta jornada sense lliga. Hi és pràcticament tot, perquè la resta de la seva carrera va ser deixar-nos amb les ganes de més.